“Jo sóc un pres polític. Després de 500 dies de presó, la meva prioritat ja no és sortir de la presó. La meva prioritat és denunciar l’atac i la vulneració de drets i llibertats“. Aquesta afirmació -tan rotunda, tan moral- ha convertit el judici, definitivament, en una causa contra l’aspiració democràtica de la majoria de la societat catalana de votar en un referèndum el seu futur col·lectiu. Un fet que, per si calgués, va emfasitzar la fiscal Consuelo Madrigal quan va insistir, davant Carme Forcadell, en què els Drets Humans els decideix el Tribunal Constitucional de Madrid.
Cuixart, efectivament, no pot ser considerat un polític pres perquè ell no és ni ha estat mai un polític. A més, Òmnium Cultural és una entitat que només es pot considerar que fa acció política si la defensa de la llengua, la cultura i el país són percebudes com una opció i no pas com un dret democràtic i una obligació cívica. En definitiva, ha quedat clar que l’Estat actua agressivament quan convergeix el binomi Catalunya i Democràcia, que és el cas de l’U d’Octubre.
Jordi Cuixart s’ha convertit en un actiu valuós per al futur polític d’aquest país, encara més perquè -com diu ell- és l’Estat, amb les seves represàlies, qui ha decidit elevar-lo a símbol de resistència i dignitat, no pas ell. Madrid ja no només fabrica independentistes, també forja líders.
