7 de juny de 1640
El 1640 esclatà un gran conflicte protagonitzat pels camperols, pels segadors, d’ací l’himne nacional que tenim. La guerra fou molt dura i llarga, no s’acabà fins vint anys després. El conflicte arranca per estatjar les tropes, gens educades com ens podem suposar. Els abusos de la tropa eren forts. Només cal veure la versió popular de l’himne el que diu de malbaratar propietats, deshonrar donzelles i actuar impunement. Arran la revolta no hi va haver possibilitats de resistència. Hom tremolava, a Els vallencs pel camí de l’amargura (1931), s’afirma que un exèrcit de quinze mil cavalls arribava a una vila de poques ànimes. Com podrien resistir? Només amb la polseguera i l’eixordador clam de la soldadesca n’hi havia per a tremolar. El conflicte social fou polític quan el comte-duc d’Olivares, el de «conseguir el efecto sin que se note el cuidado» volia “pacificar” el Principat i trobar súbdits fidels on hi havia ciutadans lliures que havien fet pactar al rei, d’ací la noció de pacte i no de negociar com algú vol pretendre com si hom fos mercader d’indianes o aiguardent.
Olivares va ordenar l’empresonament d’autoritats entre elles de Tamarit el diputat militar de la Generalitat que va ser executat el 18 de març. Posteriorment un rumor va esvalotar encara més els ànims i milers de persones volien entrar a les Drassanes on hi havia el lloctinent. El 7 de juny a Barcelona un segador de les colles que vingueren al cap i casal es rebel•laren contra l’autoritat reial. Les Drassanes foren assaltades i el virrei mort mentre fugia. Va arrancar aleshores la revolució política. Claris va convocar les Corts sense el rei, la Junta de Braços i van assistir-hi la representació dels pobles de l’interior. Les tropes castellanes no trigaren a reaccionar i entraven a Catalunya el novembre per Tortosa. Es proclamà Lluís XIII, rei de França, comte de Barcelona i el 26 de gener l’exèrcit català i francès derrotà les tropes castellanes a Montjuïc. Comença una llarga guerra. Els francesos foren com els espanyols: llagostes.
Antoni Rovira i Virgili té un article preciós, El corpus de Sang, forma part del llibre 15 articles que va guanyar el premi Almirall el 1937 i el va publicar el 6 de maig del mateix any i tot i les matisacions que fa: ni matança de castellans pel Corpus de sang ni molts morts en els incidents i escriu: «totes les rectificacions històriques però, deixen en peu la glòria dels catalans del segle XII, i la justícia de la causa que defensaven.
Verdaguer en un poema esplèndid «Nit de sang!», que cal llegir, per la força dramàtica:
«Catalunya, Catalunya,
Lo teu dia s’és fet nit,
I si ton present és negre
bé n’és més l’esdevenir.
Lo blat de tos plans i rostos
Lo blat de tos plans i rostos
un dia per altre es reguen
amb sang de tos amat fills.
Puix pertot arreu ne maten
los soldats del rei Felip [IV]
com si el ser de ta nissaga
fos lo més negre dels crims.
Comte de Santa Coloma [el virrei]
malviatge qui et parí!
que tants llamps caiguen en terra
i que, de tants, cap te dir!».
Amb una Catalunya exhausta el rei castellà cedí el 1659 una bona llença del país, les comarques de Vallespir, Conflent, Cerdanya, Rosselló… al rei veí. Les autoritats catalanes no l’acceptaren. El poble català de més enllà els Pirineus es rebel•là. En parlarem el 7 de novembre data del Tractat dels Pirineus.
Per a saber-ne més: A. Rovira i Virgili; «El corpus de sang», La humanitat, 6-VI-1937, rep. a Quinze articles (Barcelona, Edicions 62, 1985.
Antoni Simon; Els orígens ideològics de la Revolució catalana de 1640, Barcelona, PAM, 1999.
