El trencament de la unitat politicosocial

"Els pactes postelectorals que hem presenciat i la reacció irada de bona part de l’independentisme demostren que partits i base organitzada ja no remen conjuntament"

La unitat entre les forces polítiques (partits) i la seva base social organitzada (moviment popular) és molt més fàcil de desfer que de produir. Em refereixo al moment en què el gruix de la població organitzada pren com a referent un bloc de forces polítiques, a les quals els reconeix el lideratge, hi diposita la confiança i s’hi sent interpel·lada, tant a l’hora de votar com de mobilitzar-se. Paral·lelament (dialècticament), aquestes forces polítiques reconeixen un deure públic i ineludible cap a la seva base social, la interpel·len directament, la fan còmplice i integrant de la seva pròpia estratègia, escolten les seves demandes i són susceptibles a la seva crítica; rectifiquen i s’adapten, doncs, d’acord amb les seves exigències. 

Hi ha un compromís mutu, progressivament més fort, una aliança cada cop més explícita, una vertebració cada vegada més clara de quin paper correspon a cadascuna de les branques del mateix bloc. Això és el que Lenin anomena la unitat politicosocial (o bloc històric, en termes de Gramsci). I això és el que es va formar, al llarg d’una dècada de procés independentista, fins arribar al punt culminant (de màxima unitat), a partir del referèndum de l’1 d’octubre. I és, alhora, el que es va començar a erosionar gradualment a partir del mateix moment, de manera especialment vertiginosa a partir del 21 de desembre de 2017. 

Perquè la unitat politicosocial no és quelcom que es pugui provocar mecànicament, a partir d’una fórmula màgica i infal·lible. Per contra, és el resultat d’un procés històric d’acumulació de forces i de dinàmiques d’intensificació conjuntes entre el poble organitzat i les organitzacions polítiques que es fan seu el programa emancipador que té com a motor el moviment polític (independentista). D’aquí el seu valor incalculable, d’aquí la seva fragilitat. Perquè el que en política es guanya a partir del treball invisible o de formigueta, durant dècades, es pot perdre en un obrir i tancar d’ulls. I, en aquest sentit, el trencament de la unitat estratègica entre les forces polítiques independentistes, ara en boca de tothom, pot tenir una conseqüència molt més tràgica que l’estancament actual i que ja comencem a palpar: el trencament de la unitat politicosocial.

Els pactes postelectorals que hem presenciat i la reacció irada de bona part de l’independentisme, tant pel que fa als pactes municipals amb el PSOE i especialment a l’acord infame dels Comuns-Iniciativa amb Valls (és a dir, l’oligarquia), demostra que partits i base organitzada ja no remen conjuntament. Però, al meu entendre, el detonant va ser el gir que va adoptar ERC a principis del 2018, a partir de la seva famosa ponència política “Fem República”, en què feien seu el lema que per poder guanyar “cal eixamplar la base social”; és a dir, fre de mà i mirada llarga, cap a una prolongació a llarg termini de la conquesta de la independència, a través del deliri (ja superat) que algun dia el govern espanyol no tindrà més remei que pactar un referèndum d’autodeterminació. Algun dia. 

El primer resultat d’aquest gir tàctic –profundament electoralista–, ja el veiem: distensió, moderació, desmobilització, ambigüitat... Represa de la competència partidista intra-bloc i obertura de les complicitats polítiques extra-bloc. Cosa que situa sobre el centre polític una dinàmica que no afavoreix la intensificació de la lluita, sinó tot el contrari: justifica, per boca de Colau, el mite d’esquerdar els blocs i ocupar un (fals) espai inter-bloc. Això no s’ho creu ningú, ja que no hi ha “blocs”, sinó (almenys hi havia), d’una banda, una unitat politicosocial entre el gruix del poble organitzat i les forces polítiques independentistes (amb la complicitat de les sobiranistes) i, per altra banda, les forces polítiques del règim, nodrides d’electorat “banal”, però no d’una base comparablement organitzada. 

Podem dir que, electoralment, no els ha anat pas malament, tot el contrari. Això, però, no significa que el gruix de l’independentisme comparteixi (ni que tan sols conegui) la reculada política que ha emprès ERC des del 2018. Perquè una cosa és el suport electoral i una altra la pervivència del moviment polític com a tal; és a dir, si paral·lelament al creixement electoral d’ERC s’hagués produït un reforçament de les organitzacions populars, podríem admetre que, donada la correlació, s’ha sostingut la unitat politicosocial i que, en tot cas, hi ha hagut un canvi d’hegemonia al si del moviment. I no és el cas: veiem, sinó, com ha decaigut la mobilització dels CDR durant els últims temps (quelcom que sí que és conegut per a tothom). Algú podria dir que, justament, la perspectiva derrotista d’ERC és compartida per la majoria de la població. Però això seria un despropòsit, perquè es confondria la conseqüència amb la causa d’aquesta situació. 

 

Seria injust, però, atribuir tota la responsabilitat a ERC. Tots els partits (insisteixo, tots, fins i tot aquells que es presentaven com l’alternativa enfadada a la resta de partits) s’han vist subsumits a les dinàmiques d’ERC, essent incapaços de fer autocrítica, de refer l’estratègia conjunta i de saber tornar a interpel·lar a un moviment popular cada cop més distant. Potser el Consell per la República i els seus impulsors són, en tot plegat, l’excepció més honrosa. I segurament podríem afegir moltes excepcions més, aportar casos locals i concrets, rellegir algun article o entrevista en què dirigents polítics d’aquí i d’allà (també d’ERC) la clavaven amb les seves anàlisis i semblava que apuntaven propostes interessants. Però el problema no és particular, sinó general. 

Arribats a aquest punt, essent la unitat estratègica quelcom a bastament reclamat pel conjunt del moviment popular, i que no s’ha traduït en res que no siguin gestos retòrics, el poble organitzat passa a ser (si és que mai va deixar de ser-ho) la prioritat i el valor que cal salvaguardar de totes, si no volem enderrocar tot allò que hem edificat durant la darrera dècada. I la sentència sobre els presos i preses polítiques serà una ocasió irrepetible per tal de poder tornar a prendre el pols al moviment popular. Perquè potser el trencament de la unitat politicosocial ja és inevitable (o ja s’ha donat), però el que no podem permetre que es trenqui de cap manera és el moviment que va permetre solidificar-la, malbaratant o malvenent tot el capital polític acumulat. Demostrem, doncs, que els carrers tornaran a ser sempre nostres!

 

Comentaris (6)
Carles Viñals Casado Fa 27 dies
Els independentistes "de base" ho sabem de fa temps i ens veiem com a soldats, traïts i abandonats per uns comandaments falsos i covards i, -ara ho sabem- a més, hipòcrites i mentiders, ERC en primer lloc. Com més siguem en assumir-ho, abans ens redreçarem. Lenin fou un patriota i un autèntic líder com Catalunya no ha engendrat en tota la seva història ni previsiblement engendrarà.
NO PATEIXI, ELS FAREM A FORA, COSTI EL QUE COSTI Fa 27 dies
I ELS DEIXAREM DE VOTAR. VOTAREM, PERO NO A CAP DEL STATUS QUO
Francesc Fa 27 dies
ERC encara está a temps de rectificar la seva estratègia miserable. Enlloc de pensar a marginar la resta de forces polítiques, que pensi en el país. ERC es déu al país, i no al inrevés. ERC mai més.
Agraesio Fa 27 dies
Ta bie cagie iame lä cosa po su nome. Mixao lee aticulö opinaore ce no satrebe a metá e grupo politico ce sa'xao patra omo deguno, pretenieno matene leciitasia: erc. Leciitasia se matie asieno lo case ta opinio: sieno uto.
ivett Fa 27 dies
la CUP tampoc hi ha ajudat gaire
federalista Fa 27 dies
SI castellanos si apa ves a prendre la pastilleta, blava per seguir ,amb l'ensoñacio que portes, i ben aviat veuras estelades, el drac de san jordi, el ou dret incorrupte del wellos i mes coses, fins que la mare et desperti roger a treballar, i aleshores les palles mentals estelades que veies amb la pastilleta, blava desapareixeran per art de magia i tornaras del regne de fantasia , al regne d'espanya amb felipe sexto la rojigualda i en fi la realitat en que vius pardal.