El trankimazin, si us plau

"El problema, al capdavall, és el mateix de sempre: combinar els somnis amb la realitat. Una feina d'alquimista"

Tanquin la ràdio, deixin de llegir els diaris (especialment els digitals) i, sobre tot, no obrin la televisió. És pel seu bé. De debò. Intentin ser normals. S'han de dosificar. Aquest és l'objectiu. Deixar de parlar (cada dia) sobre la consulta, el procés sobiranista, la crisi endèmica del PSC o l'última declaració tronada de líder d'Unió. Parin màquines i desconnectin una mica. Això serà llarg i la guerra serà intensa. Ens convé, a tots plegats, agafar una mica de perspectiva i no gastar l'armament abans de començar el combat. Tranquil·litat, si us plau.

La independència de Catalunya, a aquestes alçades de la pel·lícula, ja hauria de ser una reivindicació mèdica, una qüestió de salut mental. És evident que això no pot ser bo. Només han d'observar la immensa quantitat de friquis que genera la nostrada causa catalana. Entre tots hem creat i alimentat el monstre i ara no sabem com hem d'administrar-li el trankimazin.

Podem estar molt temps marejant la perdiu i fent cavil·lacions de tota mena. El hàmster encara ha de fer moltes més voltes per acabar de sortir de la gàbia. L'èxit del famós procés sobiranista rau en l'administració del ritme. Qui porti el tempo guanyarà la batalla. Aquesta és una guerra lenta. De cos a cos. De desgast.

El problema, al capdavall, és el mateix de sempre: combinar els somnis amb la realitat. Una feina d'alquimista. Si hi poses més pragmatisme que utopia t'acusen de fenici i de botifler. Si, per altra banda, hi aboques més utopia que pragmatisme t'etiqueten de somiatruites i de no tocar de peus a terra. Trobar un punt mig és el gran repte. La pedra filosofal. La clau de l'èxit del procés. I aquest paper, per molt que alguns els odiïn, només el poden jugar els líders polítics dels dos principals partits de l'arc parlamentari.

 
 

Comentaris