Rodalies catalanes. Quina alegria! A partir de l’u de gener —avui— els trens seran nostres, ja no podrem penjar el mort dels milers de retards a ningú de Madrid. La situació d’aquesta mena de trens ha estat catastròfica durant els últims anys, i a mi també m’ha tocat haver de partir aquesta mena d’infraestructures manicomials, dignes d’un país de dibuixos animats, d’una Vila del Pingüí per fer plorar els àngels.
Andanes fantasmals, horaris desconeguts, gent malcarada, i ningú sap res i passen les hores i no arriba el tren i, quan arriba, et trobes immers en una llauna de sardines lletges i enfadades. ¿Qui ens ho pagarà tot això?
Ara ha acabat l’any i ens trobem que el tió ens ha cagat els trens, però no la joguina completa. Perquè Catalunya volia els trens, però volia tots els complements, tot els ets i uts, i que la joguina vingués amb els ornaments, les andanes, els rails i tota la pesca. I en perfectes condicions, i no unes Rodalies que semblen comprades als encants, a una botiga dels horrors.
Ens hem cansat dels esvorancs, i de la Ministra Maleni, però ara arriba el Ministre Blanco i a cops de desesperança ens lliura els trens de Rodalies, amb una llaçada bruta de demagògia i un somriure enverinat, però ho fa a mitges, el gran savi Blanco, sense pagar el cost de deixar-los en condicions.
I surt Montilla i fa el seu missatge de cap d’Any des del cervell de tots els trens de Catalunya, intentant esgrimir un posat optimista, accentuant cada mot, dissimulant molt bé que llegia una pantalla en la qual creu menys que en la seva continuïtat.
Els socialistes parlen de traspàs històric, el millor traspàs després del dels mossos d’esquadra. Delícia! CiU, parla d’almoines —un tren sense vies, ni gorres vermelles, ni andanes ni passos a nivell…—, perquè hem de ser ara nosaltres qui en paguem les millores, les quals seran quantioses a la llum del desgavell que hem hagut de patir. El PSC treu l’espantall dels vint-i-tres anys de CiU, com si no s’hagués fet res en dues dècades. Tot plegat, la llei de la jungla.
Però, tot i això, i després d’aquest any tan entretingut, hem de ser optimistes. Hem fet passos decisius. Hem millorat, hem rascat crostes i hem allunyat algunes puces retòriques que picaven massa fort. Hem fet consultes populars durant el 2009, ha sortit Reagrupament de l’armari dels avis, s’han emportat homes tèrbols a la presó, i d’altres encara es mengen feliços les sardines més corruptes, Obama President, el Barça 6 copes 6, s’han vist les balances fiscals, quatre milions d’aturats, la Grip A, Haidar, les corregudes de bous, s’han perdut les 13.000 fotos de Centelles, etc… Ha estat l’any de la crisi global, la qual només ha servit per posar en evidència que el sistema és bo però no les persones que han de manejar-lo.
També han sortit els vells ressentits de sempre, els cecs recalcitrants i amb halitosi, com si el sotrac econòmic els hagués de donar la raó i ens haguéssim de fer tots okupes o anarquistes de gos i flauta made in China.
Perquè l’home, el català rosat i meravellós que preveig per l’any 2010, hi veu només el que és, el seu pensament es doblega tan escrupolosament a servir les necessitats de la vida que en cap obra s’ha llençat més enllà del món real.
L’única idea de futur coneguda per aquest poble singular és una mena d’economia en política, i la seva força revolucionària prové del desig domèstic de tenir els colzes lliures a la taula.
El sentiment de benestar i l’esperit d’independència que inspira la fortuna han engendrat, aquí abans que a cap altre lloc, aquella necessitat de llibertat que ha vertebrat Europa. Així, la constància en les seves idees i la tenacitat que l’educació dóna als catalans ha fet d’ells homes temibles en la defensa dels seus drets.
En aquest poble res es fa a mitges, ni les cases, ni els mobles, ni la cultura, ni la revolució. És així com conserva el monopoli de tot el que emprèn: menys de Rodalies.
El llibre que recomano és La descripció del món, de Marco Polo, per primer cop en català en edició íntegra i fabulosa. Necessitem meravellar-nos sempre que sigui possible. I també aquests versos de Vinyoli:
Vols ajudar-me a suportar aquest pes,
a encendre un petit foc
per escalfar-hi
les mans tan buides de tots dos?
Bona entrada d’any, estimats lectors.
