Tots els camins condueixen a la independència. Però alguns són més llargs que altres, o més costeruts, o més perillosos. No és el mateix arribar-hi passejant per dolços prats que vorejant rius crescuts. No és el mateix caminar segur, sense por a sorpreses, que anar mirant si apareixeran bandits més o menys uniformats al teu pas. Tampoc ho és anar de bracet amb aliats i amics que amb gent que t’abandonarà a la primera dificultat.
Iñaki Anasagasti, que és un home de paraula i memòria, ha recordat com, quan els bascos negociaven amb Madrid, els espanyols sempre els deien que amb ells no hi havia problema perquè no són gaire grans però que, amb Catalunya, és una altra cosa: més gran, amb un pes considerable a l’economia i la demografia d’Espanya, un poble, una vertadera nació.
Això ja no ho discuteixen ni els zombis de l’imperi hispànic que tornen per la tirada feixista, a l’estil de Vox; la disfressen d’angloliberalisme al de Cs o continuen fidels a la ronya imperial i la cabra de la Legió, com el PP. Els tres pics d’aquest tricorni de xarol assassí se sumen als servils camarlencs reials del PSOE, horroritzats que la inevitable República Catalana deixi al descobert les deixalles d’una monarquia indigna, construida sobre un milió de morts i quaranta anys de tirania d’uns militars delinqüents.
I fins i tot la pseudoesquerra espanyola, IU, i el seu germà petit, Podemos, emmudeixen i fan la vista grossa quan la injustícia continuada de l’Estat/nació espanyol amb Catalunya salta al carrer amb la manifestació del proper dia 16 de març a Madrid. Queda clar que els famosos “republicans” espanyols, tan feliços de besar el terra que trepitgen els Borbons, inclouen a tots els polítics espanyols amb més de vint seguidors: PSOE, PP, Cs, Vox, Podemos i IU. Tots ells es quedaran a casa el proper 16 de març, especialment els d'”esquerres” perquè, si se’ls acudeix mostrar cap simpatia, no els votaran. Potser algun surt amb la colla per veure si pot practicar l'”¡a por ellos!” amb els catalans que se separin del gruix de la manifestació.
És just reconèixer que hi haurà incorporacions de moltes organitzacions d’esquerres espanyoles de bona voluntat, que defensen el dret a l’autodeterminació dels catalans. I així es fa. És una satisfacció comprovar que no tot està corromput al corrupte règim espanyol. Però és una satisfacció moderada a la vista de la magnitud escassa de la solidaritat. Molt bona gent, moguda per sentiments nobles, però molt poca.
I això és determinant per entendre les relacions reals entre l’esquerra catalana i l’espanyola. Ningú no per res reconeixent els fets en la seva dimensió vertadera: la República Catalana independent és un fet, ha estat proclamada, té majoria i, si no arriba a la perfecció jurídico-política, és perquè un acte permanent de força, d’injustícia i tirania de la majoria espanyola ho impedeix. La República i la independència de Catalunya no depenen de la solidaritat dels republicans espanyols sinó que ha estat i serà obra dels catalans sols.
És al contrari: l’existència d’una hipotètica i molt desitjable República Espanyola sí que depèn decisivament de què els catalans tinguem la nostra. No té sentit, doncs, que alguns independentistes mantinguin que, per aconseguir la llibertat i la independència catalanes, cal “eixamplar” la base a Catalunya, incloent als qui no volen la independència, o segellar aliances amb unes esquerres espanyoles imaginàries que no només no els acompanyaran fins al final sinó que, com s’està veient, els apunyalaran al primer revolt del camí.
El dia 16, a Madrid, si els espanyols miren per la finestra en comptes de la televisió que els menja el cap, veuran que la República Catalana és inevitable. No la pararà ni l’exèrcit (avui una rampoina inútil), ni els tribunals (els escolanets del poder) ni els mitjans a sou de l’oligarquia. Només la pot frenar (no impedir-la) la síndrome d’Estocolm d’algun sector independentista de passat gloriós i present penós, incapaç de veure que el tigre espanyol és de paper.
