El terror hipòcrita

"¿Ens estem tornant ximplets?"

Ara ja sabem que el procés català, tot i no ser violent, tampoc poc ser titllat de pacífic… Potser vostè no ha vist pistoles ni cotxes incendiats, potser no ha vist ni sang ni peixos morts —potser no ha vist ni una sola nena plorar de mal d'amors—, però això no treu que hi hagi una violència terrible en l'ambient, que carrega l'aire de l'electricitat i força els gelats de la mainada a fondre's de seguida, deixant-t'ho tot fet un fàstic.

Ho ha escrit, com no podia ser d'una altra manera, el magnífic Fernando Savater, un senyor al qual jo li tinc un gran respecte. Les raons de Savater serien realment dignes de consideració si es basessin en fets reals, i si, rere el catalanisme secessionista, hi hagués realment totes aquestes pulsions tribals, o aquestes demandes de privilegis que els catalanistes voldrien —presumptament— per als ciutadans d'aquest país. Ja és inútil qualsevol forma de pedagogia…: qualsevol discurs serà qualificat d'autoritari o trencador dels ‘drets de ciutadania', com si el que es volgués implantar a Catalunya fos alguna cosa inferior —pel que fa als drets— al que hi ha ara mateix instaurant a les lleis espanyoles.

¿Quina violació de drets socials o cívics o polítics es produiria en cas de la creació d'un nou estat català? ¿I a qui, de la resta d'Espanya, se li violarien o lesionarien els drets, en cas d'acabar pactant una sortida ordenada d'Espanya? ¿Perdrien els malaguenys el dret de manifestació o la prestació per desocupació si Catalunya s'independitza? ¿És això el que se'ns està insinuant?

Això no ho entén ningú…; això no entra dins cap mapa polític, no hi ha cap voluntat d'acabar amb res, aquí. No hi ha ni un sol gram de pensament no liberal, entès aquest com el que garanteix a tothom un catàleg ampli de drets i garanties i fins i tot prestacions. Unes prestacions que ja són desiguals, per molt que s'invoqui la constitució espanyola, en funció del municipi en què vostè tingui la sort de viure —o de morir—: ¿o potser no sabem que en un poble o l'altre hi ha millors i més barates escoles bressol, per exemple, o més serveis municipals, o impostos diferents? ¿I a algú se li acut dir que aquests desnivells lesionen el concepte de ciutadania? ¿Ens estem tornant ximplets?

Ni una sola nota d'aquesta partitura de garanties constitucionals serà desafinada ni durant ni després del Procés: ¿per què, doncs, invocar, de continu, la lesió al concepte de ciutadania, que quedaria malmesa en cas de secessió? Jo puc entendre que la secessió sigui una mala idea —que m'ho expliquin amb arguments, però, no amb el conte de la caputxeta i el llop—: ¿però per què em volen fer creure que la secessió porta forçosament a alguna mena de regressió democràtica?

El que sí que hi porta, a aquesta regressió, és la dificultat de votar, l'impediment, constitucionalment emparat, de posar unes urnes al carrer i demanar a la ciutadania que viu a Catalunya quina mena de relacions amb Espanya vol acabar suportant.

Tanmateix, ara, els demòcrates —i Savater en fa una invocació— se n'han adonat que primer són les llibertats, i després les urnes. El que toca ara és citar la tradició liberal —les lleis!—, i recordar-li a la ciutadania que això de votar és un invent recent, una festa de pacotilla, que es va instaurar després de la ‘constitucionalitat, l'Estat de dret i la separació de poders'.

Només després es va concedir el vot —sí: a poc a poc, primer als propietaris homes, després a tots homes, i finalment, molt a darrera hora, a homes i dones majors d'edat…— una vegada es van assegurar que el vot mai podria violar els marges de les Constitucions sagrades i els poders assentats. El despotisme il·lustrat treu el nas sota d'altres excuses. I no.

I ara que el vot podria capgirar algunes d'aquestes coses —se'ns afirma—, doncs el vot ha de callar, perquè la cirereta podria destrossar tot el pastís de les belles garanties… Aquesta és la seva manera de raonar: tot es pot votar, sí, menys el canvi en el propi sistema. El vot quedaria reduït a una d'impotència total, la sobirania de la ciutadania seria un concepte buit, almenys quan es tractés d'encarar les qüestions de més pes. Voteu, però mai contra mi. Em recorda allò que deia Ivan Karamazov, que l'Estat havia d'esdevenir Església per a fer-se intocable i sagrat, i que només així ens salvaríem. Savater invoca la ciutadania i les seves derives com una forma sagrada, com si no fos la cosa més dúctil del món (diferent ja no només d'estat a estat, sinó de municipi a municipi, de comunitat a comunitat…). Qui digui el contrari és que no sap de què parla. ¿I per què no es critica el règim fiscal basc, des d'aquesta òptica tan igualitària?

A aquesta mena de contes de terror hipòcrita ha quedat reduït el pensament dels intel·lectuals espanyols. Tot i això, ja comencen a admetre (ho insinua Savater…) que podrien acceptar la reforma federal: suposo que no poden oposar-se a la solució més filosòfica que han trobat els estats plurinacionals per a no dividir-se i suportar-se dins el mateix territori.

La provatura federal toca cada dia les nostres portes amb renovada insistència. Potser les bases electorals —escalivades— no en volen saber res, però els diaris i les tertúlies fan sonar aquesta nota amb fervor cridaner i un xic poca-solta. Els votants poden voler una altra cosa, però les elits econòmiques —i periodístiques— no deixen d'insistir en la solució a mig camí, i ho fan amb un punt de paternalisme que fa plorar els àngels.

Els perills de la independència seran magnificats, de tal manera que cada dia sembli més enraonat apostar a curt termini per la reforma federal d'Espanya, inevitable quan els del PP sentin que o bé s'hi sumen, o bé seran per arraconats del nou disseny de les institucions.

O l'independentisme fa un esforç final de coratge i fortalesa —amb un punt d'insensata aventura, potser— o acabarà reduint-se a una provatura d'encaix, que a la llarga temo que serà tan insatisfactòria com ho ha estat l'invent fallit de les autonomies. Ens faran empassar el federalisme a la força —ens faran tapar el nas i tirar el coll enrere—, i la UE insistirà amb això, ja que al club europeu hom hi entra amb més facilitat amb un carretó ple de cadàvers que no pas amb una urna plena de vots. Quina llàstima.

Però, ¿què sé jo, oi? Aquesta columna s'acomiada de vostès fins al pròxim setembre. Passin un bon mes d'agost, aprofitin per llegir alguna cosa —en català—, i per a cultivar les velles virtuts quotidianes. Salut, etc.

 
 

Comentaris