El passat 6 de maig, el Partit Liberal-Demòcrata de Nick Clegg quasi fa història a les eleccions del Regne Unit. La celebració de debats ha afavorit que la veu del tercer partit britànic es pogués sentir molt més que mai. Clegg ha aconseguit trencar la dicotomia Tory-Labour dels darrers 80 anys. La popularitat del partit liberal coincideix amb un context de crisi econòmica i d’esgotament dels dos discursos dominants dels darrers 30 anys: el discurs conservador de Thatcher-Major (i ara Cameron) i el socialdemòcrata descafeïnat de Blair-Brown. Tot i haver perdut diputats, Clegg té ara possibilitats reals de trasbalsar l’escenari polític britànic esdevenint, paradoxalment, l’autèntica “tercera via”.
A l’espera de la formació d’una o altra coalició, Clegg ja ha aconseguit fer trontollar un sistema polític malacostumat a funcionar amb grans majories parlamentàries i, ha introduït aire nou, tant a nivell electoral com de discurs polític, i ha col•locat una cunya entre els dos paradigmes político-socials imperants, desbloquejant la gran bipolartizació política del Regne Unit.
És coneguda l’opinió generalitzada sobre el paper moderador a Europa dels partits liberals en la formació de governs de centre-esquerra o de centre-dreta. L’FPD alemany, així com els liberals escandinaus, belgues i holandesos, han contribuït a generar aquest clixé. Aquest rol és el que ha permès que Angela Merkel hagi format un govern estable i a la vegada implantador de reformes socioeconòmiques de calat, i en temps passats, que CiU fomentés els canvis per a l’ingrés d’Espanya al club de països del l’euro i per a la millora de la competitivitat de l’economia espanyola, per citar només uns exemples.
Mirant el retrovisor, els períodes de més avanç polític i econòmic espanyols coincideixen amb moments de major influència de CiU, el més semblant en el panorama polític espanyol als partits liberals clàssics europeus. Aquests escenaris del passat contrasten molt amb la situació política espanyola actual, en extrem bipolaritzada. El comportament del PP i del PSOE dels darrers 10 anys ha generat una minva esfereïdora de la qualitat democràtica, que està tenint efectes molt negatius en termes de descomposició institucional i de marasme econòmic. L’acció política actual, sustentada en la pura confrontació mediàtica i la mera lectura a posteriori del sondeig electoral, ha portat les coses a l’absurd, fins al punt de tenir un important pack constitucional com l’Estatut en vigor des del 2006, però amenaçat de mort des del primer dia, o fins al punt de no prendre les decisions de reestructuració urgent de l’economia. Això contrasta vivament amb el sistema polític català, molt més ric en opcions i formacions polítiques i en conseqüència amb més experiència o tradició en formar governs o acords de governança multipartits que donen pas a polítiques més ajustades a l’agenda real que a l’ideològica.
En aquest context, es fa palesa la necessitat d’elements moderadors en l’escena política espanyola. L’aparició d’un espai polític liberal articulat podria contribuir-hi. El passat és ple d’intents de crear un partit liberal d’àmbit espanyol: des de Madrid (PDL, PL, UP) i des de Barcelona (PRD), especialment en els anys 80, però sense èxit. Tal vegada no sembla que ara tampoc no sigui el moment de repetir l’operació reformista. Almenys en la forma. Però, des del punt de vista del progrés econòmic i de l’autogovern de Catalunya és obvi que el bipartidisme espanyol no li és gens beneficiós, com tampoc no sembla una solució viable atrinxerar-se en la Generalitat. Probablement, no es produirà un trencament del bipartidisme espanyol a curt termini, com ara s’esdevé al Regne Unit, però la crisi del PP i del PSOE (amagada només pel tancament de files propi de la confrontació contínua) acabarà generant oportunitats per a l’aparició de noves propostes polítiques. Des de Catalunya, i en especial des de CiU, caldrà preparar i estar atents a l’escenari que permeti trobar una contrapart democràtica, més il•lustrada i amb sòlids valors sòcioliberals per tal que Espanya bipolar deixi de ser una amenaça. No es pot deixar la regeneració democràtica només en mans d’Espanya, perquè el resultat són experiments polítics com UPyD.
