El somriure no es pot perdre mai

"La justícia tracta millor als parents dels que hereten la prefectura de l'Estat per haver nascut on han nascut que els representants democràtics escollits en unes eleccions"

La millor justícia és aquella que és percebuda com a justa i proporcionada. Si actua de forma arbitrària genera discriminacions. Si és desproporcionada provoca desconfiança. Si és incapaç de percebre la realitat o si no la vol percebre el que aconsegueix és el descrèdit més absolut. Parlo, evidentment, de la justícia dins d'un Estat democràtic. Parlo de la justícia com la virtut que persegueix la veritat o que, com a mínim, no aspira a crear un relat que empari una mentida.

 

A Espanya, malauradament, hi ha actuacions que tossudament ens recorden que no sempre la justícia és justa (tothom és igual davant la Llei), ni proporcionada (no s'ha de fer res que produeixi danys irreparables). Un exemple: l'espòs de la infanta Cristina de Borbó; és a dir, el cunyat del rei Felip VI; és a dir, el gendre del rei emèrit Joan Carles I. Fa un any, l'espòs de la infanta Cristina de Borbó va ser condemnat pel cas Nóos a 6 anys de presó per prevaricació, falsedat en document públic, frau a l'administració i contra la Hisenda Pública, tràfic d'influències... L'Audiència Provincial de Mallorca va decidir que fins que no hi hagués una sentència en ferm (és el Tribunal Suprem qui ara té la darrera paraula) podia quedar en llibertat sense fiança. I continuar residint a la seva casa de Suïssa. La resolució de la jutgessa apel·lava a les "particulars circumstàncies" de l'espòs de la infanta Cristina de Borbó per deixar-lo en llibertat provisional. Tenia en consideració la seva vinculació amb la monarquia espanyola, amb la família reial, amb el cap d'Estat, per evitar la imatge del cunyat del rei d'Espanya entrant a la presó, com a mínim, fins disposar d'una sentència ferma. És una deferència d'Estat; permesa per la llei --evidentment-- però una deferència. Els fets objectius són que fa un any una sentència va condemnar el cunyat del rei d'Espanya a 6 anys de presó i encara no l'ha trepitjada. Punt. 

 

A les presons d'Estremera i d'Alcalà-Meco hi ha tancats el candidat a la presidència de la Generalitat, Jordi Turull; el vicepresident de la Generalitat, Oriol Junqueras; els consellers, Joaquim Forn, Dolors Bassa, Raül Romeva, Josep Rull i l'expresidenta del Parlament de Catalunya, Carmen Forcadell. Cap tribunal no els ha jutjat; cap tribunal no ha dictat cap sentència; cap. No han prevaricat, no han comès cap falsedat en document públic, no han fet frau a l'administració, ni contra la Hisenda Pública, no han fet tràfic d'influències... i estan tancats a la presó. Estan acusats d'una cosa que no va existir, d'una realitat virtual: un 1 d'octubre amb violència. I els mantenen a la presó.

 

Els màxims representants de la voluntat popular de Catalunya romanen tancats. L'Estat que té deferències comprensibles amb el cunyat del rei d'Espanya (perquè és de la família que és, i aquesta família representa la màxima institució de la nació espanyola) vexa, humilia i priva de llibertat els màxims representants de la primera institució de Catalunya: la Generalitat (Govern i Parlament). La justícia tracta millor als parents dels que hereten la prefectura de l'Estat per haver nascut on han nascut que els representants democràtics escollits en unes eleccions. I demostren un menyspreu absolut per la democràcia i les institucions democràtiques catalanes. I aquí hi podria afegir  que a l'expresident de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), Jordi Sánchez --també empresonat a Extremera-- li van negar els seus drets civils per poder anar al Parlament a defensar la seva candidatura a la presidència de la Generalitat.

 

Vist tot això, qui pot defensar que la justícia espanyola és justa? Qui pot defensar que la justícia espanyola és proporcionada? Qui pot defensar que la justícia espanyola no és arbitrària? 

 

Per això, poc a poc (és veritat, molt a poc a poc) a la comunitat internacional hi ha més veus que mostren preocupació per la nul·la cintura democràtica d'un sistema polític i judicial que no accepta la diferència, ni la discrepància. Ja s'hi ha posat el Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides arran de la negació de drets a Jordi Sánchez i el president Puigdemont. Un parlament nacional, el de Portugal, s'ha pronunciat oficialment sobre la qüestió: ha demanat Rajoy que resolgui políticament el conflicte amb Catalunya. El president de Busdestag (Parlament alemany), Wolfgang Schäuble, ha vingut a dir que Espanya no ha d'actuar de forma maldestre per resoldre el conflicte amb els catalans. El cas català ja circula per mitja Europa: Alemanya, Bèlgica, Escòcia (Gran Bretanya), Suïssa... 

 

L'autèntica força del procés, ara mateix, passa per estendre més i més la internacionalització del conflicte, per explicar-se a l'exterior, per fer un exercici de pedagogia que ajudi a entendre el que està passant. Solament evidenciant la irracionalitat de la persecució de la que són objecte els líders independentistes catalans serà possible despertar unes consciències còmodament instal·lades en els despatxos d'aquest club que es diu Unió Europea. Cal constància per guanyar la batalla de les opinions públiques nacionals sabent que ni serà fàcil, ni serà còmode.

 

La força del procés també passa per dissoldre els Comitès de Defensa de la República (CDR). En el moment actual que els poders de l'Estat busquen a qualsevol preu convertir una realitat virtual (la de la violència a Catalunya) en real cal actuar amb la màxima pulcritud. Algú pot controlar al cent per cent els CDR i garantir que cap descerebrat es deixarà portar per la provocació? Algú pot controlar els CDR per impedir que cap provocador s'infiltri i generi actes violents que acabin malmetent-ho tot? Evidentment, no. Solució, evitar qualsevol risc. La revolta dels somriures no s'ha acabat. L'èxit és no perdre el somriure passi el que passi. 

 

 

També passa per continuar enfortint el país econòmicament. La majoria d'indicadors econòmics són positius, el turisme continua creixent; som la cinquena regió europea amb més nombre d'start-ups; Barcelona i Boston estan connectades amb un vol directe i Air China estrena un vol directe Barcelona-Pequín i amplia els vols amb Shanghai; les empreses britàniques veuen Barcelona com un destí atractiu per establir una segona seu arran del Brexit; l'economia catalana guanya pes en el PIB estatal, ha passat de representar el 18,8% a representar el 19,2%...

 

També passa per mantenir la unitat de les forces sobiranistes ampliant socialment (políticament serà difícil) la base, I això vol dir un exercici de pedagogia que permeti al ciutadà entendre que els convé una oferta política concreta perquè la seva vida millorarà. Explicar-ho de forma incessant, fins l'esgotament, D'acord que és un tema de dignitat, però també és una oportunitat per viure millor.

 

El moment polític actual requereix això: mantenir la internacionalització de la causa, mantenir la unitat i ampliar-la, evitar riscos innecessaris, enfortir encara més el teixit econòmic i no perdre el somriure. Relat clar, cap fred, contundència en les decisions i, sobretot, paciència i constància.

 

Nota a peu de pàgina. Convé no oblidar que hi ha persones que són a la presó o a l'exili per permetre que els catalans votessin: President, Carles Puigdemont; Vicepresident, Oriol Junqueras; l'expresidenta del Parlament, Carme Forcadell;  el candidat a la presidència de la Generalitat, Jordi Turull; les conselleres i els consellers, Joaquim Forn, Clara Ponsatí, Meritxell Serret, Toni Comin, Lluís Puig, Josep Rull, Dolors Bassa, i Raül Romeva; les exdiputades, Marta Rovira i Anna Gabriel: i el president d'Òmnium, Jordi Cuixart, i l'expresident de l'ANC, Jordi Sànchez.

 

Comentaris