El somriure del dolent

"Els testimonis, la coherència de les declaracions i la versemblança del relat, naturalment, ha estat del cantó de Jordi Borràs"

Aquest dilluns ha estat un dia trist. Un grapat de periodistes i gent de la comunicació ens hem aplegat a la vorera per fer-li una abraçada a Jordi Borràs abans d'entrar al jutjat on havia de declarar com a investigat. Borràs ha respost a les preguntes que se li han fet just abans que ho fes l'inspector de policia que el va agredir, exactament en les mateixes condicions d'investigat perquè aquest individu uniformat diu que la víctima és ell. És a dir, una vergonya. El nostre fotògraf ha passat per la porta amb convicció, però en aquests temps i en aquest país la vinculació entre tenir la raó i la sentència és, diguem-ne, opcional.

 

Els testimonis, la coherència de les declaracions i la versemblança del relat, naturalment, ha estat del cantó de Jordi Borràs. Entre d'altres raons perquè és impossible de creure que un fotògraf agredeixi un policia de paisà al qual ni coneix de res, ni n'ha sentit a parlar mai. Tots els testimonis -gent que passava pel carrer en aquell moment, sense relació amb res ni ningú- han corroborat la versió de Borràs, sense excepció. Teòricament, és un cas fàcil.

 

 

Però la realitat és que a Catalunya hi ha un miler d'imputats i la immensa majoria ho són com a represàlia política, tots ens som conscients. El policia agressor no ha estat ni sancionat ni apartat de les seves funcions. I, quan ha coincidit amb Borràs al jutjat, cínicament, ha somrigut... En parlarem, de tot això.

 

Comentaris