Aquests dies hem conegut el darrer somriure de Courtney Sanford, la jove de 32 anys autora de la selfie somrient que va penjar a facebook poc abans de perdre el control del seu vehicle, creuar la mitjana de la carretera i morir cremada per l’impacte frontal contra un camió.
És una mort estúpida, sí, i és un reflex del que ens pot passar a tots quan parem l’atenció allà on no toca. Ens agrada mirar el nombre d’amics, de seguidors, de ‘m’agrada’, mencions, piulades, repiulades, comparticions… Satisfaccions efímeres a idees i aportacions massa sovint també efímeres. Virtuals en el sentit més etimològic del terme.
I és contagiós. Assistim a riuades de tuits i comentaris de tota mena per negar la darrera invenció del follet federalista, del ministre il·luminat o del director pamfletari. Som conscients de la frívola provocació que pretenen i hi caiem de quatre potes.
Quan passen aquesta mena de casos recordo les paraules de la il·lustre néta de Badia i Margarit, la Montserrat Badia, que fa molts anys m’explicava la necessitat d’autocentrar-nos per una qüestió d’eficàcia. El repte polític i social que entomem és tan gran i sovint convertim en centrals qüestions tan petites que es fa indispensable reflexionar per posar l’atenció allà on cal: endreçar el nostre pam quadrat, resoldre la biga i oblidar-nos de la palla, insistir en el mínim comú múltiple i deixar de banda l’anècdota o el purisme que ens pot dividir.
El somriure de Courtney a la foto presa un minut abans de morir és preciós i ple de vida. Un somriure malmès des de la mala sort però potser també des de la inconsciència i per una impaciència infantil. Ni la vida pot encaixar en cent quaranta espais ni la mort ha d’arribar per descuit en seixanta segons.
Si hem decidit que és hora de conduir potser cal deixar les fotos per quan arribem a destí i centrar-nos en el que toca: mirar endavant, arrapar el volant amb les dues mans i enfilar decidits cap al futur que ens espera.
