El somni de quatre peixos podrits al cove

"No es pot ser mig-lliure o gairebé lliure o negociar-se la llibertat condicionada a unes xifres. O som lliures o no ho som"

Era dissabte. La Cerdanya s'estenia als nostres peus des del mirador de Niula. La gran vall ens seduïa amb els seus llençols verds estesos al sol, tacats per les arbredes i algun terrat de pissarra. Al fons, el Cadí, l'alta muralla del castell de gegants que cantà mossèn Cinto, semblava un retallable de paper. El dinar a casa d'en Carles, una costellada memorable i ben regada, començava a provocar dolços efectes secundaris. De sobte, les veus del voltant van desaparèixer. I sense voler-ho em vaig trobar somniant.

Somniava que volava ben lluny, cap a un petit poble, un d'aquells pobles del Pla de l'Estany i del Gironès que fora dels circuits per a turistes de l'Empordà conserven totes les olors de les pedres i de la terra. On el temps ha passat benigne i on el paisatge dels nostres avis és encara el paisatge dels nostres avis. Josep Pla en deia el Terraprim. I el meu petit poble n'és la capital, d'aquest paradís perdut.

Somniava que s'hi celebrava un concert i un sopar. Un recital i un àpat que uns amics oferien als seus amics. Deia Jules Renard que un amic és aquell que adverteix sempre el moment en el que se'l necessita. Sabien potser en Vicenç i en Jordi com necessitàvem una celebració com aquella? En un moment en què el país es dessagna, exhaust, obert en canal, ens calen petits moments màgics, espurnes d'il•lusió, somnis d'una nit d'estiu, per creure'ns país, encara. Ens cal tornar a la terra, sentir-nos terra, agafar forces de les nostres arrels per continuar un camí, per seguir la lluita. I una veu segura, forta, bellíssima, que cantava Puccini i Toldrà, una veu que emocionava, va alçar-se per sobre de tots nosaltres, com saludant a les seves velles amigues les campanes, fent-les volar al cel, espolsant-les de la pols i el fang i fent-les estremir quan va cloure el recital amb L'emigrant.

Somniava amb el record d'aquella nit d'estiu màgica quan de sobte van aparèixer al meu somni unes figures grises i sinistres que manen al meu país que intentaven persuadir-me que els catalans, per fi, com augurava Pujols, ho tindríem ja tot pagat. Fa temps que m'he convençut que el gran problema del catalanisme d'aquests darrers anys ha estat lligar la seva sort a unes xifres o a unes competències quan la lluita que està en joc és la gran discussió que els pobles que han volgut ésser-ho han lliurat en la seva història: la lluita per la seva llibertat. No es pot ser mig-lliure o gairebé lliure o negociar-se la llibertat condicionada a unes xifres. O som lliures o no ho som. És una idea total, absoluta, pura. És la idea que vull per la meva pàtria.

Aquella visió m'inquietà. Aquells subjectes eren un malson molt desagradable. Vaig obrir els ulls. La colossal muralla seguia al davant, ni un núvol no s'atrevia a fer-li ombra. Em vaig girar. Els meus amics seguien allà. Més tranquil, de nou els ulls se'm tancaren i em vaig trobar altra vegada ben lluny, al Terraprim, i tornava a sentir l'olor de la pedra i el dringar de les campanes. Somniava amb la meva nit d'estiu mentre en l'intermedi del somni, una propaganda miserable, la "revolució dels petits gestos", "pel finançament som-hi!", "visc a la ciutat del millor finançament del món", m'esgarraven el record de la màgia d'un vespre de sentits i sensibilitats. Acabats els anuncis, que se'm van fer eterns, aleshores va aparèixer el Telenotícies i ja no es parlava del finançament sinó d'una votació al Congrés de Diputats i jo no em podia creure que Convergència i Unió hagués afavorit amb la seva abstenció la tramitació dels pressupostos del govern del senyor Rodríguez Zapatero, el mateix que m'imposava aquell finançament colonial.

Començava a suar. No tenia escapatòria. El somni es va fondre a negre. Les pedres i les campanes, el Cadí, la Plana i la Solana, tot era engolit en un forat a dalt del qual un senyal advertia amb lletres de foc: benvingut a la dimensió coneguda del pactisme, la responsabilitat i la governabilitat. Mòrdor era un país en tecnicolor en comparació a aquell lloc. Una força descomunal portava ineluctiblement cap allà tot el que trobava pel davant. D'imprevist, un ninot diabòlic de la revolució dels petits gestos m'havia agafat pel coll i m'estirava cap aquell descens al no res. Vaig abocar-me a l'abisme horripilant. Al fons, erm, devastat, només quedava, solitari, un cistell amb quatre peixos podrits al cove. La ferum era insuportable.

Llavors, una merla xiulà molt a la vora i em va despertar. L'aire era tebi, melangiós, flonjo, perfumat de farigola. El Cadí continuava entestat a no moure's ni un mil•límetre del davant. I per un instant el vent va semblar que portava el soroll somort d'unes campanes del Terraprim.

Fins i tot ens volen robar els somnis.

 
 

Comentaris