El sofà, el pitjor obstacle per a la independència

"El moment de la ruptura és a prop, i caldrà no vacil•lar. Preparem-nos, però sobretot estiguem llestos per a actuar"

Durant els últims anys, el moviment independentista ha fet un esforç colossal per posar sobre la taula dades i xifres, arguments i valors, que no han tingut, per la banda contrària, una resposta intel•lectual d'un certa alçada. No passa setmana que algun membre de l'establishment -convertit per la neollengua dels mitjans unionistes en moderat o tercera via- no es despatxi amb una cadena d'impertinències insultants sobre el president Mas o Oriol Junqueras i l'independentisme en general, sense raonar un sol punt que ens permetés prestar-li una mínima atenció. La ciència de la insultologia ha assolit uns cims mai aconseguits fins ara. La gamma d'insults és inacabable, però sense entrar tampoc, només faltaria, en el fons del debat. Tindrem pel costat dels dependentistes uns oponents que lluitin honorablement per les seves tesis? Més enllà de paraules com "irresponsabilitat", "falses expectatives", "anticonstitucionalitat", precioses i buides paraules, algú exposarà algun argument que ens permeti posar en dubte que la independència és una solució no només plausible, sinó justa, convenient i necessària per a Catalunya?

I tanmateix, tant el treball del Consell Assessor per la Transició Nacional, com les declaracions dels líders polítics nacionalistes, així com de les personalitats més importants i de prestigi del país (per exemple, el Col.lectiu Wilson ) continuen avançant en el camí. Ens cal seguir conduint el debat cap el rigor i la seriositat. Això és, debatre sobre les xifres, els valors -sobretot la democràcia- i les idees, i evitar tirar, com socialistes i populars, d'arguments tan pobres i intel•lectualment retrògrads i decimonònics com "'legalitat" o "marc constitucional". També és vital no caure en les trampes dels debats estèrils dels preguntòlegs i dels terceraviòlegs, mutació recent dels federalistes però que conserva el seu mateix ADN:

"En pura lògica, només dues posicions són legítimes a Catalunya: la de voler garantir el lliure desplegament dels catalans intervenint, dominant el govern d'Espanya, o la de voler garantir-lo separant-lo d'Espanya. Les dues posicions són vàlides. Ara bé, qui en prengui una o altra ha d'acceptar-ne totes les conseqüències i esmerçar-hi una conducta activa. El que no és lícit, el que és pertorbador i immoral és la posició intermèdia: dels qui volen la separació sense disposar-se a lluitar, dels qui volen la intervenció sense disposar-se a intervenir, dels qui volen la separació i practiquen la intervenció,i sobretot la dels més nombrosos, que volen la separació però exigeixen que la portin els intervencionistes..Cal decidir-se per una cosa o l'altra. I un cop decidit, seguir el camí; el qui vulgui desbaratar, o és un traïdor o és un imbècil". Qui m'hauria dit a mi que citaria un dia a Joan Estelrich, però resumeix molt bé el que pretenc explicar.

Si hem pres una decisió, no hi ha marxa enrere, i qualsevol partit que no hi sigui conseqüent entrarà en una espiral d'autodestrucció. Però no n'hi ha prou: cal esmerçar una conducta activa.

Ha arribat un moment, vist el que hem de veure cada dia, que, com diu l'amic David de Montserrat, seguir a Espanya un dia més és una falta de respecte amb nosaltres mateixos. Si hi ha un camí, el dret a decidir, cal seguir-lo. No fer-ho, seguint Estelrich, ens converteix ens traïdors o imbècils. Preferia evitar ambdues desqualificacions. Per això és fonamental el compromís individual, personal, amb els fins de la nació. El moment de la ruptura és a prop, i caldrà no vacil•lar. Preparem-nos, però sobretot estiguem llestos per a actuar.

No hi ha camí per a la independència, la independència és el camí. La trampa més perillosa del procés cap a la llibertat és el sofà de casa.

 
 

Comentaris