De cop, el PP accepta, ni que sigui remugant, que s’ha acabat el seu govern i la jubilació anticipada Mariano Rajoy. Ciutadans, després d’uns moments inicials de confusió, ha saludat el nou govern socialista i evita la confrontació directa amb els nous gestors de l’Estat. Els mitjans de Madrid més identificats amb la dreta -ABC i La Razón- publiquen enquestes favorables a Pedro Sánchez i El País, sobtadament, ha canviat el director susanista per una periodista que ve del felipisme i que, en només una setmana, ha retornat el diari a l’ortodòxia socialista. La propietària del Banc de Santander fa tuits a favor del nou govern i l’Ibex impulsa la Borsa de Madrid cap amunt… Insisteixo; de cop.
De sobte, Serrat i Sardà abandonen el discurs unionista i el menyspreu als independentistes per començar a fabricar una mena de tercera via mediàtica. Batet i Iceta recuperen la reforma constitucional i el mantra del federalisme, mentre Borrell calla com mai ha callat.
En fi, que arriba la gran operació d’Estat per recloure Catalunya, un cop més, dins de la restauració borbònica i l’autonomisme inofensiu a canvi d’una relaxació progressiva de les mesures repressives. El PP ha fracassat i, a més, ha deixat per terra el prestigi exterior de la marca Espanya. No servia. Ara el PSOE ha deixat d’insultar per poder representar el paper del poli bo que tanta falta li feia a l’Estat després del fracàs del 21D. Pitjor són els atres, dirà algú, i seria cert si els uns i els altres no compartissin uniforme, cobressin del mateix lloc i tinguessin els mateixos objectius.
