El sindicalisme: baula feble de l'independentisme. Hi posem remei?

"L'aposta per fer de CCOO i UGT sindicats nacionals i de classe ha fracassat."

Un teixit associatiu fortament arrelat al territori i als barris de les ciutats. Format per entitats promotores de la cultura popular, colles castelleres, geganteres i de diables, agrupaments escoltes, esplais, puntaires, associacions d'amics i amigues de cada municipi, comissions de festes, entitats juvenils, esbarts dansaires, clubs excursionistes i esportius, associacions de jubilats, grups de música, companyies de teatre i un llarg etcètera inacabable, sens dubte, els Països Catalans compten amb una societat civil activa i participativa, avesada a l'organització i a l'acció col·lectiva, pedra angular de tota democràcia avançada.

 

Una cultura política crítica i participativa. Amb una xarxa de casals i ateneus populars, col·lectius feministes i LGBTI, associacions ecologistes i de defensa del territori, organitzacions de drets civils i polítics que s'escampen per totes les comarques, col·lectius juvenils polititzats, entitats culturals i de defensa de la llengua, així com les entitats de mobilització de masses republicanes, entre d'altres, fan que la cultura política dels Països Catalans també sigui crítica i participativa, ja que no es redueix a la simple militància partidista i als processos electorals. I, així mateix, els partits i les institucions polítiques catalanes també compten amb un alt nivell de control i de seguiment per part del poble organitzat.

 

Un sindicalisme afeblit, desprestigiat i d'obediència espanyolista. Malgrat tot l'arrelament polític, social i cultural que no tan sols s'ha sostingut històricament, sinó que durant els darrers anys fins i tot s'ha vist enfortit, en part fruit de l'expansió del moviment popular republicà al conjunt de països de la nació, i amb una incidència especial al Principat de Catalunya, la gran paradoxa de tot plegat és que això no s'hagi traduït en la formació d'un sindicalisme nacional i de classe, propi dels Països Catalans, amb un arrelament profund als centres de treball de tot el territori i amb una incidència imprescindible en el desenvolupament de les lluites populars. Pel contrari, a dia d'avui, el sindicalisme "majoritari" als Països Catalans –potser amb l'excepció dels sindicats agraris– travessa el màxim moment de desprestigi, amb una afiliació i uns nivells de participació a les eleccions sindicals que contrasten fortament amb la nostra cultura política i associativa.

 

El sindicalisme majoritari és vist com una reminiscència més del Règim del 78. I és que els temps gloriosos del sindicalisme i del moviment obrer català van dissoldre's amb la transacció franquista. Els sindicats majoritaris, corporativistes i d'obediència espanyolista, són percebuts socialment com un cau d'oportunistes, amiguismes i un bon modus vivendi per a molta gent, però en cap cas són tinguts com a eina de la classe treballadora per a defensar els seus drets. Tot i que a vegades puguin ser útils com a assessoria jurídica per a cobrir les mancances d'informació per part de l'administració o per resoldre algun problema laboral ad hoc, no deixen de ser com les "mútues" del moviment obrer, essent sindicats de concertació i no de contrapoder. I, tanmateix, qui més qui menys coneix algun familiar o amic que està afiliat per raons legítimes i honestes a un sindicat del règim. Així mateix, a ningú se li escapa que líders destacats de l'independentisme han tingut algun paper de direcció entre aquestes organitzacions sindicals. Aleshores, a què es deu tan desprestigi? A què es deu l'obediència espanyolista d'aquests sindicats?

 

 

L'aposta per fer de CCOO i UGT sindicats nacionals i de classe ha fracassat. Durant molts anys, els partits independentistes i d'esquerres dels Països Catalans han apostat per integrar-se als sindicats majoritaris espanyols, en comptes de treballar per a la construcció d'un sindicalisme nacional i de classe propi, tal com s'ha fet en tants altres àmbits (per no dir tots) de la vida política i social catalana. Potser es tenia l'esperança que això faria decantar el sindicalisme estatal cap a posicions més properes als anhels sobiranistes dels Països Catalans, però de la mateixa manera que s'ha constatat que això era impossible amb el PSOE (a les Illes ho van copsar molt abans que no pas la resta), tampoc ho ha estat amb els sindicats consagrats pel Règim del 78. Malgrat aquesta constatació, molts quadres sindicals que es defineixen com a independentistes, així com els partits republicans, encara no han volgut fer el pas cap a un sindicalisme de contrapoder, veritablement nacional i de classe, inequívocament compromès amb la defensa de la República. Això suposa un fre per al desplegament de l'eina sindical que necessitem.

 

La defensa de la República Catalana exigeix disposar d'un sindicalisme compromès. Ho vam veure durant l'any 2017: quan teníem mig govern a l'exili i l'altra meitat a la presó, amb una independència acabada de declarar al Parlament de Catalunya, i amb un nivell de tensió política inaudit en la història recent del nostre país, l'únic sindicat que va gosar donar la cara i convocar la vaga general del 8 de novembre, fou la Intersindical-CSC. Un sindicat minoritari, fins aleshores, que des d'aquell no ha parat de créixer. Un sindicat que molts desconeixien, tot i que ja feia dècades de la seva existència. Un sindicat que, per sort, ha servit perquè molts s'adonin que la baula feble de l'independentisme català –a diferència del basc i del gallec, on els sindicats nacionals i de classe són els majoritaris– és justament l'absència d'un sindicalisme propi i compromès amb la causa republicana. No tan sols perquè és una eina de mobilització indispensable per a l'estratègia republicana, sinó també perquè és una peça necessària per a la interpel·lació de les classes populars i per a l'avanç cap a una República dels drets socials i laborals.

 

La Vaga General del 21 de febrer ha de servir d'esperó per a vertebrar el sindicalisme nacional i de classe. Hem de ser conscients de la realitat: tenim un sindicalisme afeblit i empetitit, tenint en compte les dimensions del moviment popular. Cal posar-hi remei i això només és possible si enfortim la peça de l'engranatge que ens falta per engreixar; literalment: per engreixar d'adhesions, massivament, de la mateixa manera que ho hem fet amb la resta d'associacions civils i polítiques que en un moment donat hem considerat vitals per a l'avanç del moviment cap a la República Catalana. Però, el primer pas, més enllà d'enfortir organitzacions concretes, consisteix en fer de la Vaga General del 21 de febrer un èxit rotund del poble català. El següent pas, completament necessari, és que bastim un sindicalisme nacional i de classe que sigui legítimament majoritari. No només perquè compti amb una alta participació de la gent treballadora, tant en afiliats com en vots, sinó sobretot perquè sigui un reflex fidedigne del poble organitzat.

 

Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?