L’entrada al local Metropol de Barcelona permetia comprovar fins a quin punt la moral de l’època era un producte definit per la moda, com ho era també l’actitud, fins i tot en la forma en què un es recolzava a la barra a l’espera de veure entrar una au del paradís. N’hi havia que actuaven com a ballarins a punt de dansar, posseïts per una fe cega en poder volar i arribar als neons d’un sol salt. Uns altres, gràcies a l’alcohol i les drogues, recordaven excombatents disposats a recordar les seves conquestes abans que aquestes es produïssin. Perruquers com Tito, que realitzava escultures fetes amb cabell humà i ossos d’animals, Manolo Diaz o José Luis; respectats DJ com Toni Romero o Zorrita; dissenyadors de roba com Luis Fortes o Manuel Fernández; les línies clares dels còmics de Montesol; els programes de Ràdio Juventud com Perduts a l’asfalt de Luis Hidalgo i Ferran Riera… Tots ells formaven part d’una cultura inquieta que anunciava que Espanya canviava. A Madrid amb la movida més coneguda i a Barcelona amb la seva movida particular. Aquest món s’estenia des del Metropol a Distrito Distinto. S’iniciava al raval barceloní, al Kike amb el seu faune donant la benvinguda a les criatures de la nit que mai havien semblat tan joves com fins llavors, passant una estona per la discoteca Up and Down per descomprimir la nit amb els fills d’aquells que van protagonitzar els últims dies de Bocaccio. En els vuitanta, la Barcelona de dia també habitava la nit i la nit sempre es feia de dia per als que eren beneïts per les estampes nocturnes amb el seu silenci sorollós.
Aquest món entre oníric i real va tenir també el seu Sigfrid català a la figura del pintor Xavier Prat, del qual ara s’inaugurarà una exposició, el proper 26 de juny a les 19.30h, a la Fundació Vila Casas del carrer Roc Boronat 116/126 de Barcelona. En el catàleg de l’exposició destaquen dues temàtiques que permeten apropar-se a la Barcelona dels vuitanta: els locals de ball i el passeig de mar. En la seva obra, la gent inunda l’espai dels locals de ball, amb les seves figures en forma d’ombres. Mai com llavors havia vist la vitalitat de la nit convertida en lloc d’equilibristes en silenci. Un dels seus quadres dóna títol a l’exposició: I en una altra ciutat també clareja. S’hi distingeixen cossos dansaires, nus i filiformes, contemplats pels rostres sense boca d’una parella de joves, evocant la nostàlgia d’una festa que s’acaba. En la seva sèrie sobre el passeig de mar, Xavier Prat mostra els inicis de la turística Barcelona que avui ens ha expulsat del litoral. Són obres que recorden la metafísica de Chirico, el classicisme blanc i les formes mediterrànies del noucentisme de Joaquim Torres i García. Cada paisatge podria haver-se culminat amb la divisa d’una de les obres de Torres i García: “lo temporal no és més que simbol”. Les obres de Xavier Prat exploren el silenci sorollós de la Barcelona particular d’aquesta dècada. Només per tornar a habitar aquest rellotge sense agulles que va suposar gaudir la cultura en els vuitanta, val la pena perdre’s en aquesta exposició.
