“No ho puc preveure perquè no m’ho puc imaginar”, diu una vegada i una altra Carme Forcadell. No se surt del guió. Considera que no toca aclarir encara (o això sembla) si el dia que la inhabilitin, si és que ho fan, continuarà anant al Parlament com si res no hagués passat. “Seria un atac democràtic tan gran i un descrèdit internacional… no m’ho puc imaginar”, respon. La incògnita queda oberta, però és un dels principals nusos del procés. Què farà la presidenta del Parlament?
Les institucions de l’Estat han personalitzat en Forcadell el desafiament que consideren que els fa la cambra catalana. Podrien haver ampliat la investigació judicial a la resta de membres de la mesa que representen la majoria independentista, o bé a Jordi Turull i Anna Gabriel, que van defensar durant el ple la votació de les conclusions de la comissió d’estudi del procés constituent que ha desencadenat el procés contra la presidenta de Parlament. Fins i tot, haurien pogut apuntar tots els diputats de JxSí i la CUP, els responsables finals de l’aprovació de la iniciativa. Però això implicaria obrir un conflicte judicial i polític d’una envergadura inassumible, per ara, per a l’Estat espanyol.
Potser per això la fiscalia va acotar la querella per desobediència i prevaricació a una sola persona, mentre avancen en paral·lel els processos contra Artur Mas, Joana Ortega, Irene Rigau i Francesc Homs pel 9-N; i contra rellevants càrrecs electes de la CUP que ja han desobeït amb la determinació de no presentar-se a declarar davant del jutge que els citava: l’alcadessa de Berga, Montse Venturós, investigada per no haver retirat l’estelada coincidint amb convocatòria electoral, i el regidor de Vic Joan Coma, encausat per defensar la resolució parlamentària del 9-N en el ple de l’ajuntament.
Els que esperaven veure un xoc de trens estrepitós en Dolby Sorround des del sofà de casa, de tant que n’hem parlat i sentit a parlar, potser quedaran decebuts amb la realitat prosaica que vivim: al final resulta que no s’ha començat per un gran xoc, sinó per petits gestos de normalitat democràtica dins d’un estat en què n’anem tan mancats. L’avantguarda són els botiguers que aixequen la persiana encara que els obliguin a tancar la paradeta, com van fer a l’ajuntament de Badalona el 12-O en un gest de dignitat. No sembla que hagi de sonar la banda sonora de L’últim dels mohicans quan arribi el moment definitiu per a cadascun dels encausats, i de ben segur que cadascun se sabrà les pròpies misèries, sacrificis i servituds. Això de fer la independència potser no serà tan heroic ni lluït com semblava fa un temps. Les institucions de l’Estat descarreguen una pluja judicial fina, controlada, i amb capacitat de desgast sobre la primera línia política que és difícil que empenyi, a hores d’ara, un esclat d’indignació popular que s’expressi en manifestacions periòdiques i sostingudes, o en una desobediència civil massiva organitzada.
El temps dirà si Forcadell, venint d’on ve, pot desencadenar l’esclat social que acompanyi des del carrer el procés de desobediència catalana iniciat des de les institucions. Sembla l’única capaç de fer-ho, però el procés judicial serà lent, i el calendari del referèndum vinculant es va escurçant, dia a dia. Si la desobediència política no té una rèplica des de baix, si la revolució dels somriures no assumeix els riscos i les conseqüències judicials temporals de l’empresa que s’ha proposat i delegat als representants institucionals, si s’imposa el silenci obedient, el final ja està escrit. El guarden en algun calaix ple de documents reservats de la Moncloa. Mariano Rajoy, salivant per la renovada presidència, ja es frega les mans.
