El Sí-Sí d'Unió

"Res de síl·labes en català, res d'ensenyar i aprendre català. No fos cas que ens agafés un mal lleig"

Pri ma... Pru na... As pre.... Pro fit... Gla çat... Glo pe ja... Gle va.. . Gli ce ri na... Ma gra na... Ma gre... Gru ta.... A le gri a... Pla na. Re pli ca... Plo ma... Plu ja. Ple na.... Bla va... Ble da... Gin tonic... Bé, aquesta última no la comptem, perquè per culpa seva ja anem descomptats. El meu gat i jo juguem a separar síl·labes. Síl·laba ben separada gin tonic a la cantonada. Somiem a obrir una botiga de síl·labes a domicili. Ens les demanes. Te les emboliquem amb un paper de regal lluent com un tro. Te les portem a casa. I quan obres el paquet pam! Una síl·laba és un petó. Un tros de formatge. Un glop de cafè. Una síl·laba és un instant. Un moment. Hi ha concentrada tanta veritat en un sol cop de veu que no torna mai més. Se t'ha empegat i no ho veus. La síl·laba és el desig. El desig que vol ser paraula. Però, ai, el desig. Poder viure en un desig. El desig és etern. El desig fuig i es queda. Sempre hem estat molt de desitjar el meu gat i jo. Ens ve de família. El rebesavi del meu minin i jo desitjaven poder viure en un país de síl·labes, però no els van deixar. Els van dir que no, que les síl·labes eren perilloses: "La Gramàtica y Ortografia de la Academia Española seran texto obligatorio y único para estas materias en la enseñanza pública". Ho diu l'Estat. La Llei Moyano d'Instrucció Pública de 1857. Si ho diu l'Estat ha de ser pel nostre bé.

Res de síl·labes en català, res d'ensenyar i aprendre català. No fos cas que ens agafés un mal lleig. Però ai, el desig, és com una espelma. Llum que no s'apaga mai. Per això pot arrasar totes les adossades iglús del vessant nord-est-congelat del Pol Nord-Sobre-Nord. I el desig va fer que hi hagués criatures que volguessin desitjar. I es treien les síl·labes de les butxaques mal sargides, i feien jocs de mans, i la canalla reia com un mai més. Una síl·laba és la rialla d'un nen. Prou. Calleu. S'ha acabat. Ens van dir que el futur era ser tristos i que qui ensenyés síl·labes, acabaria a l'infern com un dimoni enforquillat: "Tiene noticias esta Junta de que algunos señores Maestros y Maestras de las Escuelas Públicas de la provincia dan la enseñanza elemental, en las que tienen a su cargo, valiéndose del lenguaje catalán, preteriendo, por no decir proscribiendo, el idioma castellano, que bien pudiera llamarse español, como la Academia afirma. Tal procedimiento en parte del magisterio, no tan sólo es ilegal, sino que origina perjuicios de difícil remedio a la infancia de hoy, que ha de formar los ciudadanos de mañana." (1900).

Van dir que això de d'ensenyar síl·labes en català trastornaria les neurones infantils. Sortirien nens amb quatre caps ballant el twist, orelles geperudes i nassos llaurant el terra. Monstres. Però, com bé sap tothom, el boig l'únic que no perd és la raó. I van aparèixer bojos. Dels camps d'alfals dels pobles, de les clavegueres de les ciutats, de dins dels mars de cafeïna, d'un plataner jubilat... I van dir: volem síl·labes catalanes! I es van gratar la butxaca. I van trobar, quan et sembla que no trobés res, la síl·laba del desig. I van pagar allò que deia l'Estat que era un vici, una ludopatia, una cleptomania. Van fer el club dels cors solitaris. Dels trencats. Dels que ningú els vol però que els sent tothom: L'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana. Des de principis de segle va ensenyar català als proscrits, als leprosos, als malalts, als bojos: a les persones normals que deien que eren anormals. I durant la Mancomunitat (1914) hi havia escoles, mestres, alumnes...

El naixement de l'escola pública catalana, perquè "una escola pública catalana de la més alta qualitat pedagògica deixaria d'ésser l'escola dels pobres per a convertir-se automàticament en escola de totes les classes socials, que a ningú repugna l'excel·lència; en escola catalana per antonomàsia, car seria l'escola dels fills de tots els catalans". I va haver desig, un desig més gran: "No havem de voler que a la nostra terra hi quedi un analfabet". Perquè si no volien que aprenguéssim les nostres síl·labes era per fer-nos rucs com una sabata aplanada com un llomillo. La bogeria era gran. Un d'aquelles mestres encara es va sonar més. I pensava en la seva filla Mercè a punt de néixer. I deia: vull que aprengui a riure. Li regalaré una síl·laba. I així, el 1922, va fer El sil·labari català, perquè la seva filla aprengués a llegir en català. I milers de nens van aprendre la llengua amb aquell llibre. I aquell home no parava d'ensenyar, de fer síl·labes, d'escriure articles, de traduir autors britànics (Charles Dickens, G.K.Chesterton...). I un dia, curiosament, va pronunciar un sol cop de veu: el 1931 va ser un dels fundadors d'Unio Democràtica de Catalunya. Pau Romeva.

Segurament és un dels diputats més honestos que ha tingut mai el Parlament de Catalunya. Ferm. No va cedir mai. Fidel als seus principis. I tot va anar en contra. Tot. Sempre recordaré l'anècdota que ens va explicar la seva filla Mercè. Un dia d'aquells de la Guerra que picaven per les cases. L'anarquista de torn li va preguntar a Romeva: "però vos que sou roig o blanc? Perquè per algunes coses sembla que sigueu blanc i per les altres sembla que tireu cap a l'esquerra". I el pare diu, em va fer gràcia, perquè va dir: "Voleu que us ho digui? Sóc a quadrets!". I jo reia: "sóc a quadrets!" Era un home fet de síl·labes.

Ara ja fa temps que piquen. Ser a quadrets no vol dir ser d'Unió. Vol dir ser una cosa més important: ser català. Els que piquen són l'Espanya blanca i les minories revolucionàries. Revolucionari rima amb primari. Diria el periodista Eugeni Xammar. Revolucionaris són aquests pocs que sempre volen manar sobre uns molts. Aquest que ara coaccionen l'escola catalana i demà l'anxova de l'Escala. Som escola. I també som anxova. Enxovats. Però amenacen l'escola i ho amenacen tot. En aquests moments les síl·labes estan intimidades. l'Estat espanyol només té una paraula: prohibir-ho, negar-ho tot. No pots fer consulta, no hi ha dèficit fiscal, no hi ha llenguado amb samfaina, no pots burxar-te el nas... Paraula única. Paraula sola. Per això només ens valen les síl·labes. Només ens val el desig. I ara ja s'ha de desitjar. Aquesta és la prova del cotó fonètic.

Per això seria incomprensible que Unió, el partit de Romeva, no desitgés el Sí-Sí a la consulta. Seria increïble que pogués demanar el Sí-No. Si hi ha un partit que té l'obligació de demanar el Sí-Sí aquest és Unió. Ara ja ho hauria de desitjar. Ja tarda. Ja esperem. No cal apel·lar a Romeva, a Carrasco, a Vila d'Abadal... a tots els dirigents i militants del partit que indubtablement i clarament sempre han defensat un estat propi per Catalunya. Ahir i avui. És una obvietat. Tampoc cal apel·lar a la història, a la trajectòria, als principis, a la fidelitat... També és una altra obvietat. Cal apel·lar a una altra cosa. I aquesta supera a Unió i a tots els partits que estan a favor de la consulta. Quan Pau Romeva diu "Sóc a quadrets!" està fent el tractat psicològic i real més exacte del mal que sempre hem patit els catalans: la incomprensió vingui d'on vingui. Sí. També ens defineix diàfanament com el que sempre hem estat: un aiguabarreig que fuig dels extrems i que sap que la llibertat està a l'entremig. Sí. Tot això està molt bé. Però fa una cosa més nuclear. Els quadrets, com les síl·labes, ens ajuden a comprendre. Cal separar per comprendre. Cal apel·lar a les síl·labes. Cal apel·lar a la pedagogia. Cal apel·lar a la cultura. I això és així perquè sempre ens han volgut analfabets. Sempre ens han volgut sense parla. Ens han robat les síl·labes per imposar-nos una paraula sola, tancada i única. Sense síl·labes no hi ha paraules, no es pot conjugar el futur. Si cal apel·lar a alguna cosa és perquè el demà, que també ens deien que no podríem aprendre català, els nens puguin continuar aprenent el sil·labari català. Som un gerundi que no pot acabar mai. I això, com tot, no es fa a mitges, a estones, a hores. Però per una raó. Perquè si vam aprendre a separar les síl·labes, si vam aprendre a comprendre, hem de saber la diferència entre un Sí-No i un Sí-Sí. És clara. El so és diferent. El significat també. Però sobretot, com va desitjar clarament Pau Romeva, només cal preguntar-li a qualsevol pare si desitja que els seus fills aprenguin, siguin més lliures, visquin millor, tinguin desig de viure.... Sí-Sí, és clar.

 
 

Comentaris