La policia espanyola acostuma a destacar per la seva creativitat batejant les grans operacions: Gürtel, Punica, Pokemon, Malaya, Nécora… Quin nom li hauran posat a l’operació de «despista como puedas» al voltant de l’1 d’octubre? Una denominació escaient seria «Operació Calamar»: escampar tinta negra a tort i a dret fins que sigui impossible seguir el fil de les decisions policials i polítiques que van conduir a estomacar centenars de pacífics votants.
D’això van, aquests dies, les declaracions judicials d’alguns implicats en el dispositiu de violència policial i paramilitar. Inclouen algunes expressions ofensives i cridaneres (com afirmar que la sang de les víctimes podria ser pintura vermella o inventar-se agressions amb paraigües), però el més interessant és que semblen ben ensinistrats per no deixar rastres.
És evident que algú ha dissenyat una estratègia per impedir que coneguem qui va donar l’ordre d’atacar. Des de fa més d’un any hi ha una òbvia voluntat de dissimular i despistar, per amagar la cadena de comandament que va des dels paramilitars vestits de negre fins al cap suprem, passant per tota mena de càrrecs intermedis.
Tenim aquí un claríssim exemple de mentida d’Estat, tractada com si fos un secret d’Estat. L’objectiu és que ningú no sàpiga com va anar allò ni qui en va ser responsable.
Ningú no vol assumir, ni policialment ni políticament, aquella ordre tan brutal: sortiu i repartiu garrotades a tort i a dret, sense manies.
En el fons, tots plegats se n’avergonyeixen i no són prou valents per donar la cara.
Probablement, també, tenen por de les possibles conseqüències judicials. Covards com estan demostrant que són, conscients d’haver-se extralimitat i d’haver agredit injustificadament centenars de ciutadans pacífics, van amb molt de compte, no sigui que algun jutge vagi per lliure i els acabi aplicant les mateixes lleis que ells haurien d’haver defensat.
Tenim prou elements per dibuixar una hipotètica cadena de comandament? Alguns. En un lloc central de la trama hi apareix, per exemple, l’abans coronel i ara general de la «Guàrdia Paramilitar», De los Cobos. Per sota, una mena de «Comandament d’Unitat d’Intervenció», que podem suposar que dirigia amb entusiasme les operacions de càstig als votants. I per damunt? No cal ser un geni per situar-hi l’estructura del Ministeri de l’Interior (també conegut com a Can Villarejo) i el ministre d’aquell moment, l’inefable Zoido. Al seu costat, l’aleshores ministra de la guerra, Cospedal, i la vicepresidenta de piconadores judicials i administratives, Sáenz de Santamaría. Al cim de l’estructura governamental, un tal Rajoy bé devia tenir alguna cosa a dir de tot plegat, oi?
I per damunt de Rajoy? Si això fos una democràcia d’aquelles en les quals el rei regna, però no governa, no hi hauria ningú. Però això és Espanya… i al capdamunt de l’organigrama sempre hi ha un «senyor X», que és qui dóna llum verda i qui molt probablement incita a utilitzar la violència per reprimir el poble. A les estructures militars, qui dóna l’ordre és qui més mana…
Tot això és el que protegeixen amb la tinta del calamar, intuïm que amb una escassíssima predisposició de Marlaska, l’actual ministre, a posar totes les dades sobre la taula i deixar en pilotes, amb noms i cognoms, els implicats en aquella operació. L’Estat protegeix els servidors de l’Estat abans que el poble, perquè així és com paga que anessin sense escrúpols de cap mena contra el mateix poble que els paga i al qual teòricament haurien de servir.
Els grans dies -aquells «dies que duraran anys» del fotoperiodista Jordi Borràs– necessiten un relat. I aquí, justament, va emergint el relat de l’1 d’octubre a Catalunya i a Madrid, entre policies que juguen a despistar, polítics que no tenen el valor d’assumir públicament les ordres que van donar, jutges convertits en desacomplexats salvadors de la pàtria i periodistes i mitjans encarregats d’enverinar l’opinió pública espanyola. Al capdamunt del relat d’aquell dia d’octubre, però, apareix una incògnita que caldrà esbrinar per acabar de treure’n les darreres conseqüències polítiques: qui va ser el «Senyor X» de l’1 d’octubre?
