El sentit d'estat de les formigues catalanes

"Sentit d'estat? Francament, ja m'agradaria a mi que tinguéssim una dècima part del que en tenen elles"

Una sobretaula a la Fonda Europa té, sempre, conseqüències. Generalment, són positives, perquè a l'hostal d'en Parellada només s'hi pot anar amb bona companyia, gent d'un cert gust i d'una educació contrastada. Hi ha alguna cosa de selecció natural a les nostres fondes que cal no desaprofitar.

Dissabte passat, amb uns amics vam ocupar-la per rendir-hi un petit homenatge a l'Eugeni Xammar. Sembla mentida però hi ha gent per tot, en aquest món, com deia en Capri. Fins i tot per recordar que a vegades la Memòria Històrica també mereix ser desempolsada en homenatge dels nostres vells liberals catalanistes. No tot ha de ser el PSUC, la gauche divine i els moviments antiimperialistes i anticolonials dels seixanta, en exposicions fetes per antics revolucionaris avui degudament passats per la Termomix i la targeta Visa d'alguna administració pública.

L'actualitat política presidia la discussió de totes les taules. En una d'elles, es debatia de manera encesa les darreres votacions al Congrés de Diputats del decret Zapatero i l'extraordinària exhibició del sentit d'estat del senyor Duran i Lleida i del seu grup parlamentari. Del sentit d'estat espanyol, naturalment, que a mi em sembla molt bé, però que resulta que és l'estat del qual els catalans volem marxar.

Un es pregunta com podem anar parlant d'autodeterminació i de procés d'alliberament nacional mentre oferim totes les oportunitats del món als nostres adversaris. Però la resposta que et donen són tres paraules: "sentido de estado". Així, en castellà, encara impressiona més. Només posar un peu al Congrés i sentir-se dir: "venga, a ver ese sentido de estado de los catalanes" que els nostres homes a Madrid es veuen posseïts per un desig inaferrable de pujar a la tribuna d'oradors i posar-se a salvar Espanya. Com per demostrar que no només se'ls hi suposa, sinó per deixar clar que a sentido de estado encara no ha nascut ningú que els superi. És un virus que ataca de manera transversal i indiscriminada, perquè ben pocs resisteixen els cants de sirena, aquella veu que surt del la profunditat dels ministerios espanyols, melosa, centenària, borbònica. Ítaca, per alguns polítics, no és a Grècia sinó a la meseta.

Tanmateix, a la taula de la Fonda, la gent es feia algunes preguntes: No hauria d'acudir el nacionalisme català a la intervenció de la política espanyola només com a arma de combat? No hauríem d'assajar, fins al final, una sistemàtica acció de desgast? No seria molt millor fer com els nacionalistes irlandesos "England´s difficulties are Ireland´s benefits" i aprofitar-se dels trontollaments i de l'esfondrada econòmica d'Espanya per avançar cap a la independència i no pas per apuntalar la baluerna en la que ens trobem?. O com esperem sortir de la gàbia, doncs? De pacte en pacte fins a la independència total?

En mig de la conversa, l'amic Xavier Roig va apuntar: "hauríem de fer com les formigues catalanes". Ep!, això em va interessar i vaig demanar-li que què volia dir. "Mira, totes les revistes científiques se n'han fet ressò. No sé si sabies que ara fa vuitanta anys va ser introduïda a Europa la formiga argentina (Linepithema humile). Van anar expandint-se, fundant milions de formiguers intercomunicats, en una extensió de 4.000 quilòmetres, després d'haver exterminat completament totes les formigues autòctones europees". "I què té a veure amb el sentido de estado dels catalans?", vaig demanar-li. " Molt senzill, que en aquesta colònia d'insectes s'ha produït una mutació, precisament en el territori dels Països Catalans, donant lloc a una nova grandiosa colònia de formigues que els especialistes anomenen "Súper colònia catalana". I ara ve el millor, agafa't, segons el màxim expert en aquest tema, el professor Laurent Keller, de la Universitat de Lausana, de tot Europa només les formigues que pertanyen a aquesta súper colònia catalana s'han revoltat contra la Linephitema. Únicament les formigues catalanes han alçat les seves antenes i han declarar la guerra a la invasora. No et sembla espectacular?".

Vaig emocionar-me i des d'aleshores que vigilo què trepitjo. Mentre aquí dalt seguim obsedits en pactos de estado, aquí a baix, a la terra, als nostres peus, les nostres compatriotes estan en lluita contra l'invasor. La terra per qui la forada. Sentit d'estat? Francament, ja m'agradaria a mi que tinguéssim una dècima part del que en tenen elles.

 
 

Comentaris