A hores d’ara, la supressió de l’autogovern català és una posició majoritària dins l’opinió pública espanyola. De fet, en aquests moments a Madrid no hi ha cap corrent intel·lectual ni capçalera periodística que defensi el manteniment de la Generalitat en mans de la majoria independentista, i menys encara quan les sentències generin una forta mobilització popular. El mínim acceptable per a qualsevol negociació amb els partits independentistes -o sigui, un referèndum- queda molt lluny de qualsevol hipotètica concessió de l’Estat, en un moment en què fins i tot el president de Melilla exigeix que se li arregli el seu port abans que invertir a Catalunya. Dins del PSOE hi ha una majoria anticatalana; cap a la dreta hi ha unanimitat.
Els poders de l’Estat no han trobat cap via repressiva que els funcioni prou com per revertir la composició del Parlament de Catalunya i Inés Arrimadas s’ha anat convertint, a poc a poc, en una versió femenina del barrufet rondinaire, a mesura que han anat desapareixent les possibilitats reals de convertir-se en presidenta gràcies a una majoria unionista imaginada des de Madrid. No hi haurà tercera via, o sigui que el pacte és impossible. Així les coses, crec que un nou 155 és inevitable.
És per a això que l’independentisme necessita una estratègia efectiva i unitària, però no pas per a uns pactes que no existiran mai. Encara que PDeCAT i ERC votessin els pressupostos de Pedro Sánchez l’escenari continuaria essent el mateix, sense possibilitats d’una negociació viable. La dreta extrema pensa que el retorn al poder passa per l’extrema dreta i això implica la destrucció de l’autogovern català com a principal actiu electoral. Les sentències contra els presos polítics acompasaran l’espanyolisme institucional amb el dels partits i el dels mitjans de comunicació. Tot plegat, un còctel tòxic al qual el PSOE no pensa fer front, però que l’independentisme té l’obligació de combatre per a la supervivència del propi país.
