No hi ha sector catalanista del PSC. No existeix, és tot mentida, farsa, aixecada de camisa. Antoni Castells va pactar un finançament patètic; Montserrat Tura, amb la seva actitud conciliadora, sempre acaba no dient res, i Ernest Maragall, amb les declaracions que ha fet aquesta setmana, primer, i amb el seu article d’ahir, després, ha demostrat que és més papista que el Papa. Alguns membres del PSC se li han enfadat per haver dit que el tripartit ja provoca “fatiga” entre els catalans i que el govern de Montilla ja fa temps que va renunciar a encarnar un projecte de país. O se li han enfadat de mentida o jo no ho entenc. I és que en el seu article explicatiu -escrit a La Vanguardia, per cert, diari de reconeguda catalanitat-, ha fet aparèixer el PSC com el millor partit de govern de tota la història de Catalunya i com l’únic possible salvador de tots els mals actuals. És un clam perquè els ciutadans donin la majoria absoluta al PSC. Ni tripartit, ni sociovergència -que titlla de “vergonyant”- ni res de res, tot el pastís pel PSC. Pel PSC de José Montilla, d’Iceta, de Zaragoza, de Ferran i de tota la tropa espanyolista, tot el poder pel PSC perquè el problema del tripartit no és que no hagi fet bé les coses sinó el propi fet que el PSC no hagi pogut governar sol, i per això ell està “fermament disposat” a fer tot el que li correspongui perquè Montilla sigui un altre cop president, “aquest cop amb major representació i plena capacitat per liderar Catalunya”. En comptes d’enfadar-se, li haurien de fer un monument. Ah, i Castells l’ha recolzat, i Tura ha sortit amb la bandera blanca com sempre, i aquest és el suposat sector catalanista del PSC. Cap crítica a la línia dominant del partit, cap voluntat de voler-lo canviar sinó tot el contrari, confiança total i absoluta en la seva política de genuflexió. I naturalment, com que el PSC no podrà governar sol, si el tripartit suma -Déu no ho vulgui-, es reeditarà i a Maragall tant li serà la fatiga dels catalans i el projecte de país que no ha sabut encarnar. Després també escriu que és imprescindible que el PSC tingui un grup parlamentari propi al Congrés, però sempre, això sí, “mantenint l’explícita voluntat de compartir amb lleialtat mútua, projecte, objectius i governació amb els companys socialistes de tota Espanya”. La frase és brutal! Que bèstia! Canviar sense canviar res. Ara bé, si un dia va al carrer com son germà, llavors a ell també se li desenvoluparà el gen català. A tots els passa el mateix, quan marxen pateixen com una mena de mutació i comencen a fer discursos sobiranistes. Quina barra! Ara i sempre, l’únic sector catalanista del PSC és el dels expolítics del PSC.
- CA
