La paròdia de judici que té lloc a centenars de quilòmetres de distància geogràfica de Catalunya -i a milers de distància emocional- ha popularitzat determinades paraules o expressions, marques comercials incloses, posades en circulació, sobretot, pels testimonis de l’acusació: mirades d’odi, muralles humanes, fairy, pitjor que al País Basc, ambient violent, etc. Talment lloros de repetició, funcionaris de l’estat i altres persones addictes al règim no s’han esforçat a dissimular, el més mínim, el caràcter postís i forçat de la seva intervenció davant del tribunal i han anat amollant un cop i un altre els mots i frases clau, tot prèviament après després de l’alliçonament corresponent, amb l’únic objectiu d’inculpar els acusats. La inversemblança d’algunes afirmacions ha estat de dimensions colossals, no tant però com la manca de vergonya dels propietaris de les goles que emetien una mentida rere l’altra.
Es comprèn, perfectament, que no puguin veure’s els vídeos a la sala atès que, en aquest cas, les declaracions quedarien absolutament desmentides per la realitat. Qualsevol persona que no hagués vist mai cap imatge de l’1 d’octubre, o bé del 20 de setembre, si fes cas de la veritat que figura que han dit certs testimonis davant del tribunal, ja en tindria el retrat fet. Es pensaria que una gernació violenta, formada bàsicament per gent jove, amb preparació militar i destra en arts marcials, va atacar, sense pietat, policies espanyols indefensos, tots ells de la tercera edat, que, totalment desarmats, a pit descobert i amb la cara sense tapar, només pretenien dialogar amb aquella colla de violents, brandant l’instrument que més estimen i coneixen: la paraula.
En les últimes sessions, el darrer mot que s’ha incorporat al lèxic de la infàmia és, precisament, massa. Dit així, amb un to i una intencionalitat absolutament pejoratius, la massa esdevé un conjunt anònim de persones descontrolades que tenen com a únic objectiu emetre mirades d’odi contra els policies que estan a punt d’estomacar-les, en comptes d’observar-los amorosament, desmentint així que l’independentisme sigui amor. Sembla ser, a més, que, en algun cas, està documentat que la massa també cantava. I, per si amb això no n’hi hagués prou, va gosar fer-ho en català, gest màxim d’intolerància i manca de respecte cap a una gent, pagada entre tots els espanyols, que no coneixia aquesta llengua, després de tres-cents anys de formar part del mateix estat.
Allò que per a ells és la massa, per a nosaltres és la gent, el poble, els ciutadans. La gent que va amagar les urnes a casa seva; la que va anar a votar malgrat la repressió de l’estat que encara mantenim de la nostra butxaca tots els catalans; la gent que es paga l’autocar per a viatjar cap a Brussel·les o Madrid; la gent que, en família, omple carrers i places cada 11 de setembre i sempre que és requerida a fer-ho; la gent que fa aportacions solidàries per fer front a les multes que reben tots els patriotes objecte de persecució per part de l’estat espanyol; la gent que es belluga per convicció i no per subvenció. D’això se’n diu societat civil, poble nacional, ciutadania amb consciència de ser-ne. És l’existència d’aquesta massa allò que no els cap al cap, perquè ells no en tenen de semblant, ni amb aquesta fortalesa cívica i democràtica, ni amb aquests esquemes mentals. És per això que guanyarem, perquè no hi ha prou presons per a tanta massa, per a tant de poble, per a tanta gent, cada dia que passa, encara més. I mira que és fàcil de veure on rau el secret de la nostra victòria: el secret és a la massa.
