La trama Gürtel ha esquitxat tant el PP valencià, que, al final, no se sap ben bé si més aviat caldria dir-ne trama Camps. Tota la documentació i totes les converses intervingudes en aquest cas apunten al president de la Generalitat Valenciana com el principal responsable del cas. Ell era l’amic d’Álvaro Pérez, àlies el Tio del Bigot, i, per tant, qui va introduir l’empresa Orange Market dins el mercat d’influències de les administracions i del partit al País Valencià. Ell va ser, també, qui es va declarar més que amic del mateix Álvaro Pérez i qui va rebre, com a mostra d’aquesta més que amistat, tot de vestits, corbates i sabates. Uns regals que l’han fet mentir davant la justícia. Perquè, si bé Camps va declarar que els havia pagats de la pròpia butxaca –més aviat a través de la butxaca de la seva dona-, després ha estat incapaç de demostrar que va ser així. I les proves han deixat en evidència que van ser les empreses de trama Gürtel les que es van encarregar del vestuari del president. Malgrat que dos magistrats del Tribunal Superior de Justícia valencià –un d’ells, amic també de Camps- van decidir no prendre-les en consideració.
A València, doncs, la trama Gürtel hauria acabat sense cap conseqüència. Caciquisme, se’n deia abans. Però a Madrid, on la influència de Francisco Camps és molt més matisada, el cas ha continuat als jutjats. I fins i tot el diari El Mundo ha decidit sacrificar el president valencià per salvar la imatge del Partit Popular. I la pròpia. Per tant, Mariano Rajoy ha hagut de demanar al president de la Generalitat Valenciana que prengui algunes “mesures”. Si prengués les que hauria de prendre, segons la gravetat del cas i de les proves que s’han anat fent públiques, hauria de dimitir ell i tot el seu equip de govern. Òbviament, Francisco Camps, acostumat al poder absolut i a la impunitat total, ni tan sols volia sacrificar els implicats més clars. Li ha costat molt destituir “de manera temporal” el número dos del seu partit, Ricardo Costa, que se n’ha anat rabiüt i amenaçant de fer públiques informacions que ben segur que ho acabarien d’aclarir tot.
L’enfrontament soterrat que hi hagut entre València i Madrid -per una vegada, Camps no podrà atribuir la culpa de les seves desgràcies “als catalans”- i la resistència del mateix president de la Generalitat constaten falles importants en l’estructura nacional del Partit Popular. El PP no és tan diferent del PSOE quan es tracta de fer valer el poder territorial que les seues delegacions han adquirit a la perifèria. Camps s’ha atrevit a plantar cara –limitada- a Rajoy. Al mateix temps s’ha constatat que a Madrid el president de la Generalitat també té enemics valencians. El poder mai és absolut. En tot cas, l’escàndol Gürtel i la bronca entre els populars debilitarà, aquesta vegada sí, el poder absolut de Francisco Camps, que va ser capaç de derrotar Eduardo Zaplana i que ara pateix les conseqüències d’haver mantingut un sistema clientelar i corrupte.
El gran problema és que, a l’altre costat del riu, el PSOE manté la insolvència que l’ha definit durant les darreres dècades i el seu líder, Jorge Alarte, és un personatge trist, mediocre, anacional i indocumentat. Sense ofici ni benefici. Ni suc ni bruc. Ni res de res. Incapaç d’aportar aires nous a un sistema polític que ha convertit el País Valencià en una regió devastada.
