Molta gent que visita Washington queda impressionada pels memorials en honor dels soldats caiguts a les guerres de Corea o Vietnam. Noms i noms de joves immolats en lluites estèrils. Quina pàtria més agraïda aquella! Quina dignitat la dels angloamericans! No els hi fa pas nosa a la consciència recordar el sacrifici inútil d’uns nois que enviaren a protegir amb l’escut dels seus cossos interessos de tota mena, alguns inconfessables.
No hem fet pas el mateix a Catalunya, tot i que d’un temps ençà l’estament oficial s’omple la boca amb la “memòria històrica”. Són constants les iniciatives, justes, que reten homenatges als exiliats, a les víctimes causades pel franquisme, i també per les forces republicanes, com és el cas d’un sacerdot fa poc beatificat.
Ningú no ha honorat encara, però, als 110.000 sacrificats a la Batalla de l’Ebre, el carnatge perpetrat pels exèrcits al sud de Catalunya des del 25 de juliol fins el 16 de novembre de 1938. Són més de 70.000 els joves catalans que moriren en un front insostenible.
Molts d’ells, nois de 17 anys sense preparació militar, morien plorant per trets de l’enemic o per trets al clatell que disparaven els seus oficials per impedir que desertessin o es rendissin. Foren molts els qui durant anys (fins que les famílies perdien l’esperança) es donaven per desapareguts. A diferència dels soldats d’exèrcits ben organitzats els nostres quedaven damunt la terra sense cap dada que els identifiqués. Aquests màrtirs no són recordats. Potser perquè fan nosa a la consciència dels conductors d’aquella causa republicana.
Diu un rumor que volen esmenar aquest oblit vergonyant. Tant de bo esdevingués una noticia certa. Som moltes les famílies que enviarem homes a l’Ebre. Eren carn de canó per facilitar els replegaments a reraguarda, protegir en definitiva als emboscats de la seva lleva, i assegurar la fugida de molts cap a França.
Diu el rumor que faran un Memorial amb els noms de tots els immolats, com fan les nacions civilitzades.
Oriol Junqueras va dir en una conferència publicada el 2007 per Edicions La Guineu: “Cal –d’una vegada per totes- dignificar el dolor de tots aquells que el van haver de patir, fossin del bàndol que fossin. Només nosaltres podem donar-li sentit en el record. Només nosaltres podem donar sentit a tant sacrifici.”
