El rumor del cigró dels corruptes

"Els catalans tenim el vici d'estirar l'orella de la gent de casa, i fer orelles de marxant quan es mereixen un orellada més forta els Correa, Matas, Camps, Bàrcenas i els inspectors d'Hisenda que no frenen a temps els grans fraus fiscals"

El rumor més reeixit que entrà passat Setmana Santa a la meva clínica és el del "cigró cuit" del senyor Millet. El dugué a consulta una nova clienta, la senyora Fina Espígol, recomanada per Cuca de Llobatera abans de marxar de Chamonix. "És molt mona", em va dir, expressió que no em sorprengué: era dilluns de Pasqua.

La senyora Espígol m'explicà que en una tertúlia de vespre d'esquí un amic científic parlà del "cigró que tenim rere l'orella". Un "llegum", aclarí ella, que ens permet saber si actuem bé o malament. "Al Millet li haurà caigut aquest cigró", va dir un de la colla reunida davant la llar de foc.

Vaig consultar el cas amb el meu adjunt clínic, expert en ciències dures. Gràcies a ell he trobat l'origen del rumor. Em donà una pista: la revista acadèmica Proceedings, d'Estats Units.

Allí han publicat una recerca de la investigadora Liane Young, de Massachussets, en la qual ha col·laborat el neurocientífic català Joan Camprodon. En aplicar un camp magnètic damunt l'orella observaren que queda estabornida una engruna de cervell, de la mida d'un cigró cuit, anomenada unió temporoparietal dreta. En aquesta mena de cigró rau la capacitat de jutjat les accions en termes morals de justícia, culpabilitat, responsabilitat i penediment. Sense aquest "cigró" no sabem si som bons o dolents.

A partir d'aquestes dades no es pot concloure, com fa el rumor, que al senyor Millet li falti el cigró de sobre l'orella. És injust posar-lo només a ell com exemple d'aquest síndrome descobert a Massachussets. Els catalans tenim el vici d'estirar l'orella de la gent de casa, i fer orelles de marxant quan es mereixen un orellada més forta els Correa, Matas, Camps, Bàrcenas i els inspectors d'Hisenda que no frenen a temps els grans fraus fiscals.

La clienta Fina Espígol, amiga de la meva cara Cuca de Llobatera, ha quedat satisfeta de que li hagi extirpat aquest rumor del cigró d'orella. Tenia les orelles a cal ferrer aquella tarda en que prenia Drambuie amb els amics, ablanida en el sofà. Cal donar orella a les explicacions dels científics. Però tampoc no hem de justificar les maldats dels corruptes quan ens arribi a l'orella que els hi falta un cigró. Si ells invoquen això com una eximent de responsabilitat no tardaran massa en veure's les orelles per tornar a fer de les seves.

 
 

Comentaris