Si volem que la sardana recuperi l’èxit social dels anys daurats de la catalanitat caldria prohibir-la. Aquest és el rumor acabat d’entrar a la meva clínica. Asseguren que ho digué un músic de cobla. Abans de veure-la morir, millor que la prohibeixin. Quan fou perseguida per les dictadures de Primo de Rivera i de Franco la sardana reeixí com una formidable plataforma d’afirmació catalanista, al costat d’altres esquers mobilitzadors de masses jovenívoles com l’orfeonisme, l’excursionisme i l’escoltisme.
Les dificultats i obstruccions que la dictadura dels anys 20 va posar a l’organització de ballades, aplecs i audicions esperonaren l’esclat d’iniciatives sardanístiques que durant la Segona República, en els anys 30, van atraure munió de joves a practicar una dansa que congriava diversos valors que ara són menystinguts. La desclosa de la sardana en els primers anys del franquisme ajudà a enfortir el teixit de la resistència del poble.
La sardana és molt més que una dansa. Ho vaig escoltar del meu pare i dels seus amics, tots ells obrers o menestrals, en les vetllades de Nadal i Sant Esteve, quan s’aplegaven a casa per llegir poemes patriòtics, planificar excursions, i cantar en la clandestinitat (finestres i portes ben tancades) sardanes i himnes com “La Santa Espina”, “Sant Jordi triomfant”, “El cant de la senyera” i “Els Segadors”.
La sardana és molt més que una dansa, deien ells en aquells moments singulars. La sardana és la música catalana més genuïna. Admirada arreu per personalitats com Picasso o Schönberg. La sardana és cultura i també exercici físic: un esport que es practica a l’aire lliure, sota els pins dels aplecs, sota el sol hivernal de les places. La sardana és coreografia, harmonia, simetria, precisió. La sardana és càlcul mental: comptar i repartir. La sardana socialitza: el jovent es troba, parla, riu, fa amistats, lliga parelles. La sardana és germanor, solidaritat: la rotllana mai no es pot tancar. Tothom hi és ben rebut, malgrat que alguns exhibicionistes (així els anomenaven llavors), amb la mirada o amb els “punts lliures”, dissuadeixen a aquells que encara n’aprenen o als tímids com jo. Que no matin la sardana ni els qui la fan elitista, ni el jovent catalanista que no vol apreciar-la com fan escocesos o irlandesos amb les seves danses nacionals.
