La senyora del senyor Adolf Todó, director general de Caixa Catalunya, s’adreçà al seu marit amb recança: “Noi, no arribem a final de mes. A veure si t’apuges el sou”. Dit i fet. Dimecres passat el Consell d’Administració li augmentà una mica el salari. Abans cobrava 600.000 euros l’any, xifra modesta tanmateix. Ara en cobra 800.000.
El mateix moment singular s’esdevingué a casa del senyor Jaume Massana, director adjunt de la mateixa entitat no lucrativa. Massana no ha tingut tanta sort, tot i que s’ha augmentat el sou un 71%. Cobrava poc. Abans li donaven 350.000 euros, i ara tan sols 600.000 euros l’any.
Ells no són una excepció. A les altes esferes de totes les Caixes de pensions els qui més manen, i aquells qui tenen més a prop, cuiten a apujar-se els sous abans no sigui massa tard. Corre un rumor que els angoixa. Va entrar a la meva clínica de rumors el mateix dia que aquella Caixa esmentada va tenir la dignitat de fer públiques les retribucions dels seus peixos grossos.
Diu aquest rumor que el Govern obligarà a les Caixes a tornar als seus principis fundacionals. Exigirà per Llei que recuperin els seus valors ètics com institucions no lucratives destinades a l’administració de dipòsits d’estalvis a profit dels imponents –la “soferta bona gent”, com diu Sanuy-, pagant més interessos que la banca, cosa que ara no passa. Els directius hauran de gestionar amb un capteniment auster, amb esperit solidari.
Quan Moragas i Barret fundà el 1904 la primera gran Caixa catalana, dita de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis, exhortà als seus col•laboradors a treballar amb ànim de voluntariat per ajudar al retir d’obrers i menestrals. Cent anys després només assegura unes bones pensions de vellesa als seus alts executius. El pobre vellet que ha estalviat sense tocar res de la llibreta la troba buida, escurada per les comissions que li han cobrat per guardar-li uns diners amb els quals la Caixa especula.
El rumor és fals, no cal dir. No pot ser que els qui són dalt de tot de les Caixes cobrin pensions com qualsevol treballador. No pot ser, com diu el rumor, que la massa d’euros dedicada ara a les jubilacions del personal directiu de les Caixes sigui retornada als imponents, clients, vellets, assalariats, gent modesta, a la classe mitjana, a les petites empreses familiars.
