Ha entrat a la meva clínica de rumors un cas amè i ensems transcendent. Està relacionat amb la tos persistent de molts espectadors i espectadores del Liceu. Una veu en off avisa abans d’aixecar el teló que tothom tingui cura d’usar un mocador per a esmorteir el so dels estossecs.
No li fan cas. L’expulsió violenta d’aire dels pulmons esclata ací i allà. Sobretot en els moments més singulars de la funció, quan la soprano arriba al punt més delicat de la seva ària. És una tos de gos, un tos seca, sense expectoració. És una mena de reacció vanitosa. Una tos que sembla dir: sóc aquí. Sóc més important que la diva. Escolteu-me a mi i no a ella.
Aquestes són les reflexions que m’ha confiat una dilecta clienta de la meva clínica de rumors, la senyora Cuca de Llobatera. No trenco el secret professional. Em demanà que el seu nom sortís en aquest article. Li fa il•lusió veure’l escrit a El Singular Digital. Troba estrany que en aquest diari -“tan modern”, diu ella- la gent no s’identifiqui quan fa comentaris.
La senyora de Llobatera l’inquieta un rumor que l’afecta. Ella és una tossegosa pertinaç. Li sap molt greu que la gent es giri quan desembolica un caramel de menta amb aquell sorollet fregadís que fa el paper rebregat de cel•lofana. A les dames sensibles els hi provoca esgarrifances.
“Senyora –li vaig dir-, jo sóc doctor en rumors. Vostè té una tos histèrica. Cal que el seu mal sigui atès per un doctor en otorinolaringologia o per un psiquiatra”. No, no, ella ja ho sabia això. Em visitava perquè li tractés un rumor benigne.
Diuen, em va explicar, que el Liceu programarà sessions exclusives per a la gent que vulgui tossir. Posaran en una mateixa funció tothom qui presenti quadres clínics de tossera incontinent. L’abonament als torns de tossida tindrà un preu especial, més econòmic és clar. És lògic: en aquestes representacions actuaran cantants de més baix nivell. Fet i fet tampoc els escolten.
Diu el mateix rumor que el Liceu estudia fins i tot l’oferta de patrocinadors. Són els fabricants de dues marques de pastilles de tota la vida: les Valda i les Juanola. De ser cert el rumor cal recomanar al Liceu que triï Juanola. És veritat que Valda és una casa més antiga (fundada a Paris el 1901), però Juanola és més catalana, nascuda en una farmàcia de Gràcia el 1906.
