No és cert el rumor que assegura que a l’administració de loteria de la ciutat de Sort cada any hi cauen primers premis de les rifes de Nadal i Reis. Fa molt de temps que aquest rumor entrà a la meva clínica. La realitat el desmenteix de manera constant. És dels pocs rumors que, malgrat quedar ben palesa la seva falsedat, encaterina a molta gent ingènua que fa cua hores i hores per comprar dècims en el negoci més important de la capital del Pallars Sobirà.
Quin és l’origen d’aquest fenomen? El de la loteria de Sort és d’aquells rumors que neixen d’un fet veritable. Fa una colla d’anys allí va tocar la grossa de Reis. L’any següent per Nadal va repartir un segon o tercer premi. Després caigueren aproximacions. Però això passa a totes les administracions de loteries del món. El drama dels qui creuen en la bruixa de Sort és que ignoren que és l’administració que ven més d’Espanya. Per càlcul estadístic sempre hauria de donar premis grans. Això no passa. A les darreres rifes han tingut més sort les administracions de Castelldefels i de Sant Joan de Vilatorrada.
Per què la gent creu en el loteria de Sort com abans creien en l’aigua de Lurdes? El secret està en la capacitat de persuasió que té el lotero d’aquella ciutat i el peixet que li donen molts periodistes. En aquest sentit l’amo de la loteria de Sort segueix la tradició d’il•lusionistes nascuts en aquell indret. El de més renom fou Fassman, pseudònim de Josep Mir (1909-1991). Era un hipnotitzador en l’estela del mític Fruitós Canonge (1824-1890), de Montbrió, capaç d’enganyar a tot el públic d’un teatre. Els feia creure que tenien els rellotges una hora avançats.
El lotero de Sort és un aprenent de bruixots d’aquesta mena. Convenç a milers de persones que ell dóna primers premis a cada rifa de Nadal o Reis. És un aprenent del qual aprenen també molts polítics. Ho podrem constatar un cop més en les eleccions que ja s’atansen. Tan bon punt surtin els primers resultats, i fins dies després, tots diran que han guanyat. Volen persuadir de que són els triomfadors. El pitjor del cas és que els seus fidels, entusiastes o fanàtics votants s’ho creuen de debò. Es deixen engalipar de la mateixa manera que miren cap a una altra banda quan des del primer dia els qui governen es passen pel folre les promeses de la campanya electoral.
