El rumor de l'humor espanyol

"No creu, professor, que a Catalunya s'ha perdut el sentit de l'humor i s'ha imposat la dictadura de l'estirabot?"

El nostre sentit intel·ligent de l'humor, la clàssica ironia catalana, és un dels trets que ens diferencia –on ens diferenciava- d'altres pobles de la Península Ibèrica.
L'expressió més genuïna de l'humor català és la ironia enginyosa, aguda, afinada, flegmàtica. És una manera nostra d'humor que compartim amb altres cultures civilitzades, d'arrels celtes o saxones, com la britànica i la gallega.

Hi ha mostres d'aquest estil en l'obra de Josep Pla, sobretot, però també en la de Robert Robert, en el segle XIX, i després en la de clàssics com Santiago Rusiñol, Francesc Pujols, Josep Maria de Sagarra, o Francesc Trabal, i en la de contemporanis com Ramon Barnils o Quim Monzó.

Una virtut d'aquesta ironia és que l'autor fa broma d'ell mateix. Aparenta ser despistat, gamarús, desmemoriat o massa bona fe. En el teatre o el cinema aquesta mena d'humor irònic és el representat per Joan Capri o Woody Allen.

En canvi, l'humor andalús i castellà, el famós "gracejo", es basa en riure'ns-en dels altres, mai d'un mateix. Els seus acudits no tenen la grandesa britànica, gallega o catalana, senyorívola i lúcida, d'oferir-se un mateix com a víctima de la situació còmica.

A Galicia, on he impartit aquests dies un curs sobre autors clàssics del periodisme, també domina aquesta mena d'humor, en el qual excel•liren en el segle XX articulistes clàssics com Julio Camba i Wenceslao Fernández Florez.

La meva clienta de la clínica de rumors, Cuca de Llobatera, em va dur a consulta fa quinze dies un dubte metafísic: "Segur, doctor, que tothom capta la ironia que hi ha en els seus articles de cada dimecres a El Singular? Alguns comentaris mostren que hi ha lectors que es prenen les seves facècies al peu de la lletra. No creu, professor, que a Catalunya s'ha perdut el sentit de l'humor i s'ha imposat la dictadura de l'estirabot?"

Potser sí que a Catalunya va penetrant un humor espanyol groller, poca-solta, sense refinar, directe, d'insult i d'exabrupte. Volem ser independents, però el tarannà català es va espanyolitzant. Joan Maragall, l'any 1895, ja temia que per la via del teatre i de la premsa perdéssim la independència intel·lectual. Més de cent anys després encara ens van espanyolitzant mitjançant el teatre i la premsa. Però ara més que mai l'espanyolisme mental l'imposa la televisió.

 
 

Comentaris