La més crítica de les clientes de la meva Clínica de Rumors, la sempre jove Fina Espígol, em pregunta si quan jo era estudiant llegia un autor francès, André Gorz, llavors molt popular entre els universitaris més inquiets.
“Ho pregunto –diu- perquè un amic m’ha recomanat el llibre Estratègia obrera i neocapitalisme, escrit per Gorz en els anys 60. Corre el rumor que votants desencisats amb l’esquerra anquilosada del PSC i d’Iniciativa promouen una Nova Esquerra inspirada en les idees de Gorz.”
És probable que el nou partit , amiga meva, sigui el de “la Neteja Ètica”. Me’n parlà un altre client, Just Bonnefois, fa una setmana. El llibre de Gorz, traduït al català per Jordi Solé-Tura, i publicat per Edicions 62 l’any 1967, és d’actualitat permanent, sobretot en moments de crisi dels valors ideològics. Fou llibre de capçalera de joves marxistes, però també d’Unió Democràtica, que llavors propugnava l’autogestió.
Cito unes frases: “El moviment obrer està obligat a dur la seva estratègia al mateix nivell d’internacionalisme a què el capitalisme duu la seva.” “Cal una resposta democràtica a l’Europa dels càrtels i dels trusts.” Gorz, com Vittorio Foa, denunciava la planificació estatal dels salaris i una política d’impostos que castiga només els treballadors.
Mig segle després, l’esquerra conservadora encara proposa polítiques que posen el treball al servei del capitalisme d’Estat i dels financers que especulen amb els diners dels altres.
L’autèntica lluita de classes és aquella que confronta la classe treballadora amb la classe especuladora. Els de l’esquerra antiga encara parlen de “rics i pobres”. Els rics no són per ells ni els qui participen en Sicavs, ni els qui tenen diners a paradisos fiscals, o els qui es juguen els diners del petit estalviador en el gran casino planetari de l’especulació. Els rics són per ells els assalariats que declaren més de 45.000 € nets a l’any.
Segons l’Agencia Tributaria, a Espanya només hi ha 763.000 persones que declaren aquests ingressos. No arriben ni al 3 % de la població. Els meus clients Bonnefois i Espígol no s’ho creuen. Veuen que la proporció de cotxes cars, iots o residències de luxe és molt més alta. La gent d’ICV sap que la riquesa no està en els qui declaren tots els seus ingressos pel treball. Per què ho amaga?
