El robot i les trinxeres

La nostra resposta és aconseguir més avenços científics sense aturar-nos a comprovar en què hem fallat

S'explica que la història de la Gran Guerra, la Primera Guerra Mundial, és la història de les trinxeres i el filferro d'arç. Homes, alguns molt joves, amagats amb les seves baionetes de les ràfegues enemigues; ràfegues replicades amb breus i mortals incursions en les línies enemigues. Una gran majoria d'aquests joves, vinguts de mig món, no coneixia ni tan sols les causes que havien provocat la guerra on combatien. El laberint d'aliances reals, les fronteres canviants i l'agonia d'un imperi, l'austrohongarès, eren realitats polítiques tan complexes que resultava difícil que un nord-americà pogués defensar cap causa que no fos la llibertat del món. La Primera Guerra Mundial no només va suposar la fi d'una reialesa agonitzant sinó també la fi de la guerra dels senyors, com va saber retratar Jean Renoir a La Gran Il·lusió en la figura del capità alemany interpretat per Von Stroheim. El cavall quedarà reemplaçat pel carro de combat, el cel serà poblat d'avions, el gas mostassa o les granades deixaran sense efecte les baionetes, les llances o les espases dels hússars. Una fotografia sintetitza, com cap altra imatge, l'esperit de la Primera Guerra Mundial: un genet pujat al seu cavall amb una perxa a la mà esquerra, un rifle que penja a la seva esquena, un casc de protecció alemany i una màscara per protegir-se del gas mostassa. Una guerra on encara era possible distingir els covards i els desertors dels soldats que complien amb el seu deure. Avui, qualsevol míssil no donaria temps a sentir covardia i encara menys a desertar del camp d'acció de la bomba que ho devastaria tot. La imatge del soldat completament abillat amb materials de guerra contrasta amb la naturalitat del cavall que encara és capaç d'harmonitzar amb el paisatge. El cavall encara té la propietat de dialogar amb el que l'envolta mentre que la imatge del soldat repel·leix tot diàleg amb el seu entorn. És un soldat en ple procés de metamorfosi d'home a màquina. En una altra fotografia de la mateixa naturalesa, veiem dos soldats francesos amb màscares antigàs subjectant una metralleta a la part alta d'una trinxera. Una imatge més contundent que l'anterior, ja que les mans dels soldats semblen soldades a la metralleta; l'home ara és una màquina sense rostre ni emocions.

 

A principis del segle XX l'home intuïa que la tecnificació convertiria el passat en memòria morta i el futur en la gran distracció en la qual tots cauríem sota la promesa d'alliberar-nos de la realitat. Dues propostes culturals: la segona part de Blade Runner de Ridley Scott i el Robot que creu en Déu d'Arturo San Agustín ens permeten endevinar l'evolució/metamorfosi de l'home modern, que ha deixat enrere la màscara antigàs per viure en la bombolla de la tecnologia. Una tecnologia capaç de tot mentre no falli el sistema. És el robot que busca viure el seu final programat davant del robot que arriba a veure un més enllà espiritual i transcendent. Fins ara, el contacte amb el robot s'ha realitzat en el pla cultural amb una infinitat d'obres que proclamen la seva arribada al món. No obstant això, ja són entre nosaltres, en consells d'administració, gestionant l'espai aeri, donant plaer, ajudant a cuidar malalts o vigilant el món de si mateix. La seva arribada ha estat anunciada però encara no ha estat combatuda com ho van ser les fàbriques o el creixement desmesurat de les ciutats. Al robot se li concedeix el rang d'esclau. Des que neix sap que ha de servir al seu amo. El caràcter apocalíptic del robot que destrueix el nostre món com a Terminator o Jo, Robot només es pot combatre des de la lluita tecnològica. Una batalla basada en la potència, l'assoliment i astúcia tecnològica, anant a la trobada d'una arma poderosa que destrueixi als poderosos robots creats per l'home. En un moment on ja s'albira que els robots es crearan a si mateixos, sent singulars un cop alliberats del jou de l'humà, la nostra resposta és aconseguir més avenços científics sense aturar-nos a comprovar en què hem fallat. És com si cavéssim trinxeres, no cap als costats sinó cap avall, fins a provocar un pou del qual no podrem sortir i en el qual ja només podem caure. El transhumanisme que pretén mutar la condició humana mitjançant el desenvolupament tecnològic per millorar les nostres limitacions físiques i capacitat de la ment per erradicar perills, sembla no adonar-se que estem a punt de viure una gran paradoxa: veure els robots intentar semblar-se als éssers humans i els humans assemblar-se als robots. Veig a l'horitzó un robot a lloms d'un cavall que mira amb nostàlgia l'horitzó.

 
 

Comentaris