El Sr. Lluís Maria de Puig, president de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa, i membre històric de la sucursal catalana del PSOE, va fer fa uns dies unes declaracions interessants. Com que coincidia més o menys amb la celebració del “Wodehouse day” vaig pensar que es tractava d’un sentit homenatge al mestre de l´humor anglès. Estava equivocat, es veu que el Sr. de Puig parlava seriosament.
En el clàssic exercici de “real politik” tan car als socialistes catalanoespanyols, el Sr. de Puig, que des de 1979 viu d’un sou públic, va afirmar que Catalunya “podria fer el ridícul si porta a Europa el conflicte de l’Estatut”. Però és que a més a més, el Sr. de Puig, alarmadíssim perquè a més de no fer el ridícul no emprenyem en tonteries, va advertir que “molts països no només són reticents al nivell d’autonomia que hi ha a l’estat espanyol sinó que fins i tot els preocupa moltíssim” i que cada cop que Catalunya guanya competències “no estan gens contents perquè tenen el mateix problema a casa seva”. No em negaran que ni Bertie Wooster li hauria explicat millor a Jeeves.
És a dir, en altres termes menys sofisticats, muts i a la gàbia –espanyola, si són servits-. Estan alertats, vostès mateixos: qui es mogui farà el ridícul. Curiós, perquè un es pregunta: després de tants anys de servei a Catalunya, no ha pogut fer res el Sr. de Puig per alleugerir de tantes preocupacions els seus amics europeus? Després de 30 anys de sou públic, que li paguem entre tots, li sembla bé al Sr. de Puig que hàgim de renunciar al que el seu poble ha votat en referèndum? No hauria de ser precisament ell qui, en el nostre nom, remogués cels i terres per eliminar qualsevol obstacle? Pensa dimitir com a mesura de protesta, el Sr de Puig, per deixar clar que Catalunya té tot el dret del món a arribar on sigui en reclamació de justícia pel seu plet?
Com feia l’inoblidable i enyorat Sr. Guardans, que ens renyava per la nostra “obsessió identitària”, i és que mira que arribem a poder ser pesats, ara brilla en aquest esport el Sr. de Puig, un dels grans mestres de l’especialitat. Com se’ns ocorre pensar que hem d’anar a Europa a parlar de Catalunya? Es tracta de no moure res, de no protestar per res, de no parlar de res. De fet, es tracta de no ser res. Convertir-se en el país cel•lofan invisible, la pacífica i bovina comunidad autónoma catalana. És aleshores, quan no s’és res, que els socialistes catalanoespanyols respiren tranquils: ja no fem el ridícul, per què des de quan els plàstics incolors i inodors, autònoms com Espanya mana, fan el ridícul? I així els anys van passant, suaus i melangiosos, fins que arribi un dia l´hora de la jubilació.
Hi ha un problema de sinònims i antònims que cal corregir urgentment a Catalunya: ésser no és sinònim d’empipar sinó d’existir. Per a cap demòcrata del món, liberal o conservador, democratacristià o socialista, la lluita per la llibertat d’un poble mai no és ridícula. Per a qualsevol demòcrata del món, català o portuguès, canadenc o eslovè, la seva primera prioritat serà sempre el respecte al que el seu país ha decidit. És clar que tractant-se el partit del Sr. de Puig d´un dels tres que, juntament amb la Falange i el PP, impedeixen les consultes sobiranistes a Catalunya hom pot entendre una mica millor la seva particular noció de democràcia i justícia.
No, no és Catalunya qui fa el ridícul. El ridícul el fan els qui porten 30 anys plegant-se a les directrius de Madrid, els qui porten 30 anys sense votar ni una sola vegada en contra del que manen els seus caps espanyols (inclosa la LOAPA, perquè encara ens en recordem, d’aquella infàmia i de qui la va votar), els qui porten 30 anys desapareguts del combat per a la llibertat del seu poble.
És urgent el reciclatge de plàstics.
