El retorn de Patrícia Gabancho

"I ara veiem com retornen els catalans desacomplexats, orgullosos de ser-ho, que parlen normal, que escriuen normal, que s'interessen per coses normals"

Feia un dia de primavera deliciós i la tortuga practicava els seus exercicis de marxa habituals sota la palmera. Si un s'hi fixava atentament, podia percebre com movia la cua. Estava eufòrica i cantussejava una vella melodia d'Emili Vendrell.

- És per la primavera o és que s'alegra de veure'm? – vaig preguntar-li, animat.
- No em féu riure –va contestar ella, amb un to sarcàstic accentuat-. Acabo de fer escac i mat a un dels socis que no perdia des de 1962. Han hagut d'endur-se'l amb ambulància, pobre home. Em sap greu, era un dels pocs que pagava les quotes amb regularitat. Feia una mica de pena sentir el seus crits ofegats per l'asma: "Blanques juguen i guanyen...blanques juguen i guanyen....". L'han acabat lligant a la camilla i tapant-li la cara amb una màscara d'oxigen. Trist.
- A vegades em fa la impressió de trobar-me davant d'una tortuga de Florida amb algun avantpassat cobra. Vostè és una salvatge. Qualsevol dia la tancaran al Centre de Recuperació d´Amfibis i no penso moure ni un dit per treure-la.
- Vinga, jove, au va, no sigueu tan susceptible. No recordeu Josep Ferrater?
- I tant: continuïtat, seny, mesura i ironia. Per què?
- Doncs vaig ser jo qui li ho va suggerir a en Ferrater, un capvesprol que va atansar-se a l´Ateneu, abans de la guerra i de l'exili. Sóc una tortuga perfectament adaptada a les formes de la vida catalana. Jo diria de mi mateix que sóc una tortuga plausible.
- Em fa gràcia que em parli d'en Ferrater. Ho acabo de llegir fa ben pocs dies en el darrer llibre de la Patrícia Gabancho, El retorn dels catalans (editorial Meteora).
- També l'heu llegit? Jo fa dies que el vaig devorar, només me'n va quedar un tros de la pàgina 128 i l'índex, que sempre em costen d'empassar. Des d´El preu de ser catalans que hi estic enganxada. Tot i que el meu llibre preferit és potser el que va passar més desapercebut d´ella: El fil secret de la història, una llaminadura per a esperits heterodoxos.
- Miri, per un cop, li dono la raó. La seva és la banda sonora d'una gran periodista. Perquè fins i tot quan les notes arranquen amb un acordió de fons, un violí i una pianola, i un accent argentí latent enceta, amb veu rogallosa, un tango de raval, Gabancho és capaç sempre de recuperar un passat i una memòria. El seu passat i la seva memòria, que resulta que són els nostres, qui ens ho havia de dir.
- A mi el cas de la senyora Gabancho em sembla un miracle. Sortir viu i incòlume de les entranyes socialistes és més difícil que no pas que una tortuga faci un pas de fouetté en tournant vestida de tutú.
- Jo ho trobo perfectament lògic. I juraria que El retorn dels catalans salda en certa manera un deute pendent. La tesi no pot ser més fascinant, perquè Gabancho transporta al lector a la sala de miralls del Tibidabo i el deixa a la deriva, enfrontant-se a les imatges de les seves pors, a les pors de ser catalans.

Va callar. Em va donar la impressió que arrugava més encara el front.

- Sempre que parlem de pors –va continuar ella- recordo el que un dia va dir el President Macià: "Miri on miri sempre trobo el mateix: la por". Personalment, crec que el que millor defineix els catalans, incloses les tortugues, no és pas el seny, ni la ironia, ni la mesura. Allò que fa que vegis un català i el reconeguis immediatament és la por. És així de lamentable.
- Perdoni però no hi estic d'acord.
- Bé, com podeu imaginar-vos, el que vós opineu no importa a ningú. Continuï, per favor, què més diu la senyora Gabancho?
- Diu que els catalans sempre han cedit, tant davant d'Espanya com internament, perquè no es rebotés una part de Catalunya. El resultat és "que ens han tunejat el coco i ens hem acabat creient que érem excloents, que la identitat catalana era pecat". En definitiva, Gabancho afirma que ens hem sentit culpables de ser catalans i que això és el que, ara, està canviant.
- I algú li discuteix?
- Jo no, és clar. L'Enric Vila (a qui Gabancho cita en el llibre, com a tants altres amics: en Carles Boix, en Francesc Canosa, etc.) em va dir un cop que la meva generació érem uns capats –políticament parlant-. Gabancho hi posa música de Gardel i ho modifica lleugerament: per ella som uns estruços capats, però que ens anem aixecant, traint la sorra de la cara i mirant-nos als ulls. I encara que arrosseguem algunes disminucions físiques importants, avancem. I ara veiem com retornen els catalans desacomplexats, orgullosos de ser-ho, que parlen normal, que escriuen normal, que s'interessen per coses normals. Sobretot, doncs, per la llibertat del seu país, que és la cosa més normal per la qual hom pot interessar-se. Es tracta d'això precisament, de donar-li la volta, de fer escampar la boira de tants anys, de recuperar un orgull que és civisme, pàtria i compromís, de deixar de fer-nos perdonar ser catalans. Sí, ho som, som catalans. I ens agrada ser-ho.
- Esteu mitinero, avui, eh?
- No, senzillament és que els catalans hem tornat.

PS. Estimada Patrícia, t'agradarà saber que la setmana passada em va trucar la filla del Francesc Madrid, l'autor de Sang a les Drassanes, periodista que tu coneixes tan bé i que va haver de marxar a l'exili, com tants altres, trobant acollida a la teva enyorada Buenos Aires. Té al voltant dels 80 anys i 4 fills, ha fet de professora de matemàtiques en un Institut i ara està aprenent català al Casal. Estava emocionada que algú s'hagués enrecordat del seu pare. Amb l'accent amb el que t'imagino a tu quan deus parlar espanyol, tot i que mai no t'he sentit pronunciar una paraula, em va deixar anar: "Les pedres que vostè trepitja a Barcelona són les meves pedres. Jo ho he tingut tot a la vida, excepte una cosa: pàtria". Doncs que no ens falti mai més la pàtria, Patrícia, que no ens falti mai més.

 
 

Comentaris