El repte geopolític de Puigdemont

Què determina que una nació pugui disposar del seu dret a constituir-se com Estat-Nació i d'altres no?

Des del punt de vista de la geografia, el "cas català" esdevé el que en francès se'n diuen "enjeux géopolítiques", assumptes geopolítics. I és, en aquesta dimensió geopolítica, que el "cas català" té el seu valor afegit, la seva pertinença geogràfica i moltes nacions observen els esdeveniments catalans amb atenció.

 

La geopolítica europea des del segle XVII (Tractat de Westfalia) fins al segle XXI ha estat marcada per les transformacions de les estructures polítiques-territorials, dels imperis medievals als Estats-Nació moderns. Seguint aquesta cronologia històrica de l'evolució geopolítica dels territoris europeus, podem fer tres grans blocs d'Estats membres de la Unió Europea. El primer, format pels Estats-Nació més occidentals i de més antiga constitució (Espanya, França i Regne Unit), el segon, els Estats-Nació formats a la segona meitat del segle XIX (Alemanya i Itàlia) i el tercer gran bloc, format pels Estats-Nació de la part oriental, els que van marcar l'ampliació de la Unió Europea a partir del 2004.

 

Però davant de les realitats nacionals que hi ha a Europa ens fem les següents preguntes; en tots els Estats-Nació existeix una única nació? Que succeeix quan a un Estat-Nació hi ha més d'una nació? Totes les nacions tenen un Estat-Nació propi? La història recent d'Europa ens ajuda a respondre aquestes preguntes. Està clar que existeixen Estats-Nació on només hi ha una nació, però aquesta no és, ni molt menys, la norma de la Unió Europea. Al contrari, sovint, a la Unió Europea ens trobem Estats-Nació conformats per més d'una nació. A vegades aquesta realitat no es reconeguda i es quan comporta distorsions com el "cas català". En aquest sentit ens podem trobar dues clares casuístiques respecte a la possibilitat que les nacions tinguin Estat o no.

 

El primer cas és l'Estat-Nació que està format per una nació majoritària i a la que respon la constitució de l'Estat en qüestió. La resta de nacions que poguessin formar part d'aquest Estat-Nació són minories nacionals d'altres Estats-Nació. Aquestes minories nacionals, com a nacions ja tenen un Estat, encara que no sigui el seu de residència. Per exemple, Hongria és l'Estat-Nació dels hongaresos, però trobem hongaresos en d'altres Estats-Nació com pot ser Eslovàquia, Romania, Eslovènia o Sèrbia. També trobem alemanys a Polònia, Txèquia i Eslovènia. També trobem austríacs a Itàlia, a la regió del SüdTirol, entre d'altres molts casos.  Aquestes situacions nacionals les trobem sobretot a la part centro-oriental del continent, on la majoria dels Estats-Nació es van constituir a partir del 1918.

 

En el segon cas la situació és diferent. Ens trobem amb uns Estats-Nació que es van constituir a partir del Tractat de Westfalia, als voltants del 1650. En aquests Estats-Nació trobem que hi ha una nació, majoritària i dominant, que ha constituït aquest Estat-Nació. En el mateix Estat-Nació trobem d'altres nacions, però són nacions que no tenen cap Estat matriu de referència, és a dir, no tenen un Estat que representi la pròpia nació, com succeïa en els exemples anteriors. En aquest cas podríem trobar els catalans, bascos, escocesos, flamencs, bretons, corsos i frisons, entre molts d'altres.

 

A partir d'aquesta sintètica descripció ens podríem preguntar com és que a la Unió Europea hi ha nacions que tenen Estat-Nació i d'altres que no. Què determina que una nació pugui disposar del seu dret a constituir-se com Estat-Nació i d'altres no? Dins de la Unió Europea hi ha nacions de primera i nacions de segona? No volem afirmar que totes les nacions que no tenen Estat-Nació s'hagin de constituir com a Estat-Nació, ni molt menys. Hi ha Estats-Nació on el respecte i la protecció de la plurinacionalitat fa que moltes petites nacions es sentin realitzades dins del propi Estat-Nació del que formen part, encara que no sigui la nació matriu de l'Estat, podria ser el cas dels frisons als Països Baixos. Però el que si que volem afirmar és que les nacions que no tenen Estat i que en vulguin tenir, es puguin constituir en Estat-Nació, el "cas català" és un bon exemple d'aquesta voluntat.

 

 

Ara bé, d'això depèn la cultura democràtica de cada Estat matriu on estiguin localitzades aquestes nacions. El "cas català" i el "cas escocès" demostren dues maneres d'entendre la diversitat i del respecte dels drets de les nacions. El Regne Unit va respectar el dret d'Escòcia d'escollir la possibilitat de constituir-se en Estat-Nació, mentre que el Regne d'Espanya no està respectant el dret de Catalunya de poder decidir el seu futur com a Estat-Nació.

 

Al mateix temps Europa, la Unió Europea, no pot defugir de les seves responsabilitats de garant dels principis i llibertats dels ciutadans i de les nacions, amb o sense Estat, que la conformen. No pot defugir les seves responsabilitats com a ens supranacional amb l'argument de que el cas Català, com el de qualsevol nació sense Estat, és un tema intern de l'Estat-Nació que forma part i no pas un tema europeu, del dret de les nacions a constituir-se com a Estat. La Unió Europea no pot renunciar als seus valors constituents ni al seu futur.

 

Des d'un punt de vista geopolític, el "cas català" representa respondre a totes les preguntes que ens hem fet. El repte geopolític del president Puigdemont representa una (re)interpretació política del statu quo dels Estats-Nació més antics d'Europa, d'aquí la reacció en contra de molts d'ells. Per això la geopolítica de la nació catalana pot crear doctrina. Altres nacions europees sense Estat observen, algunes en silenci, i d'altres amb més atenció i determinació  mediàtica, quin serà el futur del "Cas Català".

 

Posar en dubte l'estructura dels Estat-Nació més antics d'Europa no implica posar en dubte els valors europeus, ans el contrari. La mil·lenària història de la nació catalana ho demostra, la vocació mediterrània i europea de Catalunya està fora de qualsevol dubte.

 

Comentaris