La pitjor notícia per als partidaris d’un referèndum acordat -que, al capdavall, som l’única majoria clara d’aquest país- és que Madrid no tindria manera de guanyar-lo. En números aproximats, Catalunya té 5,3 milions d’electors. Si a aquesta xifra s’hi aplica una participació del 80 per cent, la meitat més un dels vots se situa a l’entorn dels 2.120.000. Una quantitat que ja deu existir, si es té en compte que l’1 d’octubre hi va haver 2.044.038 vots afirmatius, a falta de les urnes que corresponien a un univers de 770.000 electors i que deuen tenir requisades en algun lloc que desconeixem.
L’Estat no ha pretès en cap moment fer alguna proposta política a aquests dos milions llargs de ciutadans. Al contrari, els ha amenaçat i reprimit i fins i tot en nega l’existència política, considerant-los enganyats, adoctrinats, fanàtics o, directament, delinqüents. A mesura que n’ha anat creixent-ne el volum, Madrid ha anat incrementant la repressió, sense adoptar més mesures que el fet de deixar clar que no hi ha regles i que l’Estat -amb el vist-i-plau d’Europa- no té límits de cap tipus en la seva acció i voluntat.
Per això el 21D és un referèndum, decretat i encoratjat per l’Estat, en què només pot guanyar una de les opcions. En cas de victòria, serà vàlid i s’aplicarà el programa dels unionistes. I si guanyen els independentistes, també s’aplicarà el projecte polític dels unionistes, de la mateixa manera que ara la Generalitat l’està governant el PP, un partit que va objenir un 8,5 per cent dels vots a les últimes eleccions catalanes.
La gran qüestió és quant de temps pot governar un Estat sobre una minoria nacional del seu territori sense disposar de legitimitat democràtica. I, més enllà d’això, quina efectivitat tenen el càstig i la repressió com a única proposta política sobre una societat conscient i desenvolupada. El rellotge pot marcar ràpid o lent, però el que és segur és que els va en contra.
