Quan els «sans-culottes» van assaltar la Bastilla, el 14 de juliol de 1789, el rei Louis XVI va escriure al seu diari una sola paraula, amb una delicada cal·ligrafia: «Rien». Era una simple nota del resultat de la seva jornada de caça, que era l’activitat que més l’interessava.
Quan el rei Felipe VI va assabentar-se del resultat d’una enquesta feta per «Vanitatis» (versió frívola del diari digital de dretes «El Confidencial», excel·lent per cert), va superar clarament el seu avantpassat borbó francès, fent honor al seu títol honorífic, «el preparao». No ha pronunciat una paraula per a la història, no: quatre, exactament. Independència, neutralitat i vocació integradora.
Ho va fer en una cerimònia en la qual havia de posar unes quantes medalles a uns quants súbdits. No va poder resistir la temptació de penjar-se unes medalles ell mateix, ja que darrerament, encara que els mitjans espanyols s’esforcin a dissimular-ho, no gaudeix de simpaties i adhesions gaire galdoses. L’ocasió s’ho mereixia: es tractava de celebrar el cinquè aniversari del seu estrany regnat, compartit amb un rei emèrit que ningú no sap de quina Constitució espanyola ha sortit.
Mal dia per a les enquestes i les males notícies… Resulta que aquest mitjà ha descobert, oh meravella de meravelles, que els seus partidaris només són majoria a Andalusia (75%), Madrid (62%) i una cosa anomenada «resto de Comunidades», on els monàrquics són un 56%. Al País Valencià, republicans i monàrquics empaten. A Galícia, s’imposen una mica els republicans. Al País Basc (70%) i a Catalunya (74%) una immensa majoria declara que la monarquia li importa un rave.
Per sota dels 44 anys, per cert, la majoria arreu dels territoris de la Corona Espanyola és clarament republicana. Una dada menor, oi?
Els esforçats súbdits de «Vanitatis», però, fan una mitjana per salvar el desastre i els surt 50% monarquia i 46% república i afirmen que «els nacionalismes són els grans enemics de la Corona». Es refereixen als nacionalismes diabòlics, per si no ho havíem captat, perquè el nacionalisme bo, l’espanyol, ens diuen que és no només monàrquic, sinó «felipista». Fa uns anys ens deien que a Espanya hi havia «juancarlistas» i que això superava les velles dèries republicanes que tant de mal van fer en èpoques feliçment superades…
Neutral? Independent? Integrador? No s’ho creuen ni ell ni els que s’agenollen al seu pas. No té res de neutral ni d’independent ni d’integrador. No és cert, i ho sap qualsevol que hi pensi una mica, que Felipe VI sigui un rei «que regna però no governa», com els entranyables monarques nòrdics. Ell mana sobre l’exèrcit i les forces paramilitars, sobre les relacions internacionals, sobre les altes jerarquies de l’administració i sobre els grans líders polítics. Quan arriben a cert nivell en l’escalafó del poder, algú els explica la veritat: mira, això i això i això altre no ho pots fer si el rei no et dóna permís. Si vols nomenar certs càrrecs, has de demanar-li al rei quins són els seus candidats. Si vols fer determinats pactes, pregunta primer, que et donaran instruccions. I sobretot, sobretot, si vols anar bé, fes-te «felipista» i treu-te del cap això de la república.
Això és Espanya: una monarquia absolutista disfressada i especialitzada en uns quants temes estratègics. Els polítics poden fer i desfer en un gran ventall de qüestions. Però saben també que hi ha àmbits intocables, en els quals el poder del rei és absolut, tot i que s’expressa amb discreció, des de la foscor. Ai d’aquell que gosi explicar les seves converses amb el monarca! Això és exactament el moll de l’os de la monarquia constitucional espanyola: el virus de l’absolutisme monàrquic hàbilment camuflat, tunejat, sota la democràcia parlamentària.
Clar que és neutral i independent: no té carnet de cap partit perquè no li cal, perquè és independent de tothom, de les lleis, dels poders democràtics. I quan li falla la «voluntat integradora» o els súbdits no es deixen integrar dòcilment, es posa l’uniforme de capità general de les Espanyes i tothom en posició de ferms i a complir ordres.
Tanmateix, com li passava al seu parent Louis XVI, el seu regne va canviant sense que ell se n’adoni. Els joves se li escapen, els sediciosos li diuen que no és el seu rei, els tebis simplement no es busquen problemes, però tothom sap que no mourien ni un dit per ell… Comença a ser rei d’un regne fantasmagòric. Els súbdits de dretes es fan vells, els perifèrics ja han passat de pantalla i la farsa es va fent cada dia més evident i serà inevitable que tard o d’hora esdevingui insostenible. Ja es pot anar penjant les medalles que els desagraïts dels seus súbdits no han tingut el detall d’oferir-li… El temps corre en contra seva: l’afecte i el respecte, que és la base de la monarquia quan no pots recórrer a tallar caps ni a divinitzar-la, estan ja sota mínims.
Si tingués un diari, cosa que ignoro, a la pàgina del 19 de juny de 2019 escriuria «Nada». És un bon passaport per a la història.
