Hi ha una gran diferència entre la continuïtat històrica de la monarquia espanyola i la Generalitat. El rei Alfons XIII va ser foragitat d’Espanya l’any 1931 després que unes eleccions municipals constatessin que els espanyols no volien la monarquia i preferien una república. Però la restitució monàrquica no es va produir per aclamació popular sinó perquè el dictador Francisco Franco, que no tenia descendència masculina, es va afillar Joan Carles (net d’Alfons XIII) i el va designar successor seu. El llavors príncep va jurar la Llei de Principis del Movimiento i les altres lleis fonamentals del franquisme. D’aquesta legitimitat és hereu l’actual rei Felip VI.
Josep Tarradellas va ser designat president de la Generalitat a l’exili. Ell havia estat conseller dels governs de Macià i de Companys i es va haver d’exiliar a França arran del cop d’estat del general Franco. L’any 1977, torna a Catalunya com a president de la Generalitat provisional. I torna, portant amb ell una institució republicana. I això passava quan Espanya encara no tenia Constitució. És a dir, els presidents Torra, Puigdemont, Mas, Montilla, Maragall i Pujol són hereus de la legitimitat històrica que després de la llarga nit del franquisme retorna Tarradellas.
Joan Carles, actual rei emèrit d’Espanya, va aconseguir que la seva figura fos apreciada després de la seva actuació durant l’intent de cop d’estat del 23-F (23 de febrer del 1981). Aquell “tranquil, Jordi, tranquil”, explicat pel president Pujol, va acostar el rei al poble i va fer oblidar que havia sigut un dictador, Francisco Franco, qui l’havia posat a dit.
El seu fill, l’actual rei Felip VI ho tenia tot per haver reconduït el paper d’una monarquia que els darrers anys de regnat del seu pare havia devaluat per les seves frivolitats. Amb intel·ligència moderadora i la distància suficient hauria pogut trobar l’espai d’una corona que hi és però que no molesta, com l’anglesa. Però no n’ha sabut. El 3 d’octubre del 2017, quan va prendre part de forma impròpia en un conflicte de tipus polític, va semblar que havia après molt poc del tacte que havia tingut el seu pare i, per desgràcia, li sortien els tics del seu avi polític. Allà va demostrar que ni ell, ni els seus assessors tenen talla d’estadistes. Allà es va començar a escriure el seu epitafi.
La monarquia és una institució que cada cop és més qüestionada. Cada dia surten informacions que parlen de comissions per fer la seva feina, de venda d’armes… L’episodi de l’Aràbia Saudita ha fet molt de mal, novament, a la figura del rei per la seva relació amb la monarquia saudita, amb el règim d’aquell país i amb l´ús de l’armament que hi ven Espanya.
Una part important dels catalans ja fa temps que expressen que la monarquia no els representa. El Parlament ha aprovat una resolució reprovant el rei i demanant que es derogui la monarquia. L’Ajuntament de Barcelona també ho ha aprovat i l’Associació de Municipis per la Independència (AMI) portarà als 787 municipis associats una resolució semblant.
Incomprensiblement, el principal enèmic de la figura del rei, aquell que contribueix a desgastar encara més la seva imatge, és el govern espanyol de Pedro Sánchez. Portant la resolució del Parlament al Tribunal Constitucional, i anunciant que farà el mateix amb tots els pronunciaments que hi hagi contra el cap d’estat, contribueix a engrandir la mala imatge i el rebuig cap a aquell a qui vol protegir.
El mes de maig del 2018, una enquesta de l’empresa Ipsos Global Advisor reflectia que l’espanyola és la monarquia europea amb menys suport entre els seus ciutadans, que el 37% dels enquestats creuen que abolir la monarquia és el millor que es pot fer i un 52% voldrien un referèndum per poder-ho decidir.
I, fa uns dies, el programa informatiu de la televisió pública basca “360º” donava a conèixer una enquesta de l’empresa Gizaker on els enquestats situen, ideològicament, la figura del rei a l’espai polític que va del PP a VOX.
I contra aquesta percepció no serveixen per res els recursos al Tribunal Constitucional.
Nota a peu de pàgina. Convé no oblidar que hi ha persones que són a la presó o a l’exili per facilitar que els catalans votessin: President, Carles Puigdemont; Vicepresident, Oriol Junqueras; presidenta, Carme Forcadell; les conselleres i els consellers, Jordi Turull, Joaquim Forn, Clara Ponsatí, Meritxell Serret, Toni Comin, Lluís Puig, Josep Rull, Dolors Bassa, i Raül Romeva; les exdiputades, Marta Rovira i Anna Gabriel: i el president d’Òmnium, Jordi Cuixart, i l’expresident de l’ANC, Jordi Sànchez.
