El rei de Vox

"Suaument, discretament, es va posicionant com l'autèntic salvavides d'Espanya, el rei militar, el rei judicial, el rei policial."

Felipe VI és un sonso, sí, i sembla que no diu res als seus insípids discursos, llevat d'aquell 3 d'octubre, quan va deixar de ser rei dels catalans. Però hi ha més teca de la que sembla, en paraules i en simbologia. Les seves darreres intervencions són un claríssim esbós d'un autèntic programa polític de futur. No gens explícit, però sí força entenedor, si ens esforcem una mica a fer l'exegesi de la buidor i la rutina intel·lectual que amaguen un contingut preocupant per als que vulguin continuar com a súbdits seus en el futur.

 

En pocs dies ens ha ofert dos discursos clau, davant dels estaments corporatius essencials per a un Estat que cada vegada necessitarà més imposar-se per la força: militars, paramilitars policials i jutges.

 

Els conceptes no són gens originals, però darrerament els seus destinataris els escolten d'una nova manera, com una crida que ressona al seu interior i que activa l'interruptor del seu ADN patriòtic. Primer concepte, entre línies, que ja ens entenem: el rei és el rei, el rei és el «jefe». Quan els polítics fallen, el rei s'activa... Segon concepte: la Constitució estableix límits per al poder polític i per a la sobirania del poble, però en el fons deixa un gran marge d'actuació per al poder real i reial. Tercer concepte: els uniformes (militars, paramilitars, policials, judicials) són la columna vertebral d'Espanya, i tenen al capdavant el monarca uniformat, cap suprem de tots els uniformats.

 

Felipe VI no en té prou amb simbolitzar, amb manar en temes de defensa i gran part dels afers exteriors del regne d'Espanya, ell vol manar més. No en té prou amb ser el rei que regna però no governa. Vol regnar i governar, insatisfet amb el seu poder gairebé absolut en dues àrees estratègiques per a un Estat. El seu pare i ell han fet i desfet en aquests dos àmbits tot el que han volgut i una mica més, i els governs espanyols els han deixat fer: posar i treure generals, nomenar ministres i ambaixadors, pactar comandes per a la indústria armamentística, exigir tancs, avions, míssils...

 

Per això ara ha premut el botó vermell, el de les grans crisis: el monarca vol més poder. Ja va evidenciar-ho quan es va saltar el president del govern espanyol, Rajoy, amb aquell miserable discurs televisat del 3 d'octubre. Va exercir de cap d'Estat desacomplexadament. Uns dies abans ja havia fet el mateix, quan -presumptament, oi?- va exigir que els paramilitars castiguessin els catalans a garrotades. No només va donar llum verda: ell va liderar la solució dràstica, brutal, que ningú no ha assumit públicament. Això explica el guió que ha seguit Felipe VI des d'aleshores, guanyant cada vegada més marge de maniobra, més autonomia respecte als poders constitucionals. Aquell discurs televisat va ser la declaració fundacional d'un nou estil de monarquia, molt més intervencionista, imposant-se a Rajoy o a Sánchez.

 

D'àrbitre, moderador i neutral, res de res. Suaument, discretament, es va posicionant com l'autèntic salvavides d'Espanya, el rei militar, el rei judicial, el rei policial. Mentre la gent es fixa en les barbaritats de Vox, ell va escombrant cap a casa i dibuixant un nou model de monarquia per al futur.

 

Diguem que borboneja, aprofitant els buits evidents de lideratge polític i recolzat en els autèntics poders que necessiten un mascaró de proa per seguir manant. El seu model és una monarquia autoritària fonamentada en un rei feble, alt i guapot, sí, però de curtíssima talla política, basada en formalismes democràtics buits per dintre, sotmès als poders econòmics, lligat curt. Amb permís per exercir de protagonista del «teatrillo» monàrquic, escortat per la policia, l'exèrcit i els jutges, protegit pels grans mitjans de comunicació.

 

O sigui: una combinació del poder «hard» de l'Estat, el monopoli de la força bruta, la coerció i la llei per blanquejar una operació política de llarg recorregut, un canvi històric disfressat com una reacció de supervivència emparada en una Constitució de la qual se'n riuen cada vegada que l'esmenten.

 

 

El rei s'està posant al marge de la política, per situar-se per damunt de la política, per encarnar allò tan bonic i trampós que anomenen «raó d'Estat».

 

Inspirant-se en el besavi Alfonso XIII, camuflat al darrere de les animalades de Vox i de la convergència pragmàtica de les dretes, aviat només li faltarà trobar el seu Primo de Rivera i un renovat model de «dictablanda», que en aquests temps de trumpisme es presentarà com una «demodura», una forma de monarquia autoritària i nacionalista, aparentment democràtica. Finalment, de manera natural, tot això desembocarà en la «democràcia orgànica», el gran invent del «abuelo Paco», que com tothom hauria de saber és la que surt dels òrgans del monarca i que s'imposa a través de militars, paramilitars, policies i jutges, amb la col·laboració dels periodistes afectes al règim.

 

Atents, doncs, als propers passos del rei del poble, el salvador de la pàtria, que no li farà fàstics a esdevenir, al capdavall, el rei de Vox.

 

Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?