A mesura que anem sabent més i més coses de l’Operació Catalunya s’accentua la sensació que van a per totes. Espanya és un tanc, ja, que no li cal entrar per la Diagonal perquè ja hi ha entrat a fons des de fa estona. L’error és esperar els tancs per la Diagonal; el que cal és que marxin els que hi arribaren el 1939 i que encara feinegen, dins i fora de les institucions. No els cal enviar exèrcit quan tenen ja el control remot de la situació, almenys si es disposa del poder per fer complir les burdes manipulacions policials i de la fiscalia. L’única llei que valdrà a partir d’ara serà la llei del més fort. La llei de la jungla. Invocar els principis liberals de la Constitució en benefici propi, per buscar espais de llibertat, serà tan inútil com invocar el Llibre de la Jungla. Mowly.
I tot això enmig d’una tempesta de fang i merda que no té aturador aparent. Un fiscal anticorrupció amb societats fantasma al Panamà…: ¿què pot haver-hi de més fastigós i alhora paradigmàtic? Estan fent vertadera innovació: semblava fins ara que la corrupció ja no donava més de si, després de trobar uns papers que descriuen fil per randa com Rajoy cobrava sobresous.
A Espanya s’està fent corrupció d’avantguarda, el punk de la corrupció. La metacorrupció: el corrupte encarregat de l’anticorrupció. Que s’acompanya, a més, de negació total davant d’aquesta realitat tan evident i visible; el fiscal dimiteix per ‘motius personals’, per exemple, ens diu, i l’oposició només fa homeopatia o tramabus; parides infantils. I als responsables de l’Operació contra Catalunya no els espera res més que enhorabones i potser alguna medalla. Resulta que l’estat de dret no serveix més que contra Catalunya, i això només en aparença, perquè a l’hora de la veritat, la llei se la salten i afinen, manipulen el que calgui.
Tot és una qüestió de poder: poder de fer i desfer des d’unes institucions que són seves i no de tots, davant d’una opinió pública espanyola que només sap riure amb els acudits dels hipsters d’esquerres o seguir votant el PP, amb els avis i els petits empresaris amb dents de gos.
Ara mateix, a més, fins i tot la premsa d’esquerres se suma a fer el que calgui contra el dret de votar dels catalans. La premsa d’esquerres dona cobertura intel·lectual a la repressió, sigui aquesta del caire que sigui. Ja no hi ha matisos: no es parla de querelles, impugnacions, recursos, traves administratives, proporcionalitat, oportunitat, tacte democràtic, visió política, llei… No. Es farà ‘el que faci falta’; s’està ‘disposat a tot’ per evitar el ‘cost d’imatge mundial de la presència d’urnes’. Els grans teoritzadors de la ‘raó d’estat’ aquí tenen un gran exemple: a l’hora de la veritat, un estat fa el que calgui per mantenir-se íntegre. Això ho sabem des del Renaixement: Maquiavel, Botero, della Casa.
Diu l’autor d’El Príncep: “en les deliberacions en què està en joc la salvació de la pàtria, no es deu cap consideració al que es considera just o injust, a allò pietós o cruel, allò lloable o vergonyós sinó que, deixant de banda qualsevol altre aspecte, s’ha de seguir el camí que salvi la vida de la pàtria i en mantingui la seva llibertat”. Vull dir (disculpeu la pedanteria) que estem aquí; l’Estat està en aquesta fase encara que a Catalunya ens omplim la boca de ‘la legalitat emanada del Parlament de Catalunya’.
No cal dir que això és tot el contrari que un ‘Estat de dret’; un vertader Estat de dret no permet fer qualsevol cosa, es tingui o no l’excusa de la integritat territorial. És sorprenent, doncs, de quina manera han caigut també les màscares d’un cert progressisme fins i tot pacifista, que mai donaria cobertura moral a una repressió policial o militar a la voluntat de votar de qualsevol altre poble del món.
Els més conscienciats dins l’esquerra espanyola miren cap a una altra banda, perquè per això està Donald Trump; Trump fa la funció de servir d’esquer a l’ànsia sempre pura de superioritat moral que, a causa de la seva llunyania, permet fer-se moltes fotos i posturejar enmig del brunch i el Twitter.
Pots veure la repressió il·legal i antidemocràtica a casa teva, però estàs massa ocupat per denunciar-la i agafar bàndol entre els demòcrates perquè has de fer acudits o manifestacions innòcues contra Trump. Tot meravellós.
Aquest és l’escenari que podem preveure: inhabilitaran tothom que tingui relació amb la convocatòria del referèndum. Tanmateix, els nostres polítics tiraran endavant el plebiscit. Aquest se celebrarà, encara que potser no d’una manera ideal o d’acord amb els criteris més perfectes que puguem desitjar (no crec que es vegin escenes violentes o de repressió a col·legis electorals, etc.). Després dels resultats —si són favorables a la independència—, es provarà de forçar l’Estat espanyol a asseure’s a una taula de negociació, a la qual cosa l’Estat continuarà fent-se el sord fins que sigui fatalment inevitable negociar. Només hi haurà DUI si som uns quants milions al carrer demanant-la. I potser ni així.
I només es negociarà quan la Hisenda espanyola no se’n surti: perquè els caigui la prima de risc o quan un bon nombre de catalans deixin d’enviar cap allà la recaptació dels impostos (i llavors, més que la independència, potser “ens donin” el referèndum acordat).
Queda “processisme” per una llarga temporada. Perquè, sigui com sigui la provatura de referèndum, aquest ha arribat per no anar-se’n de la política catalana fins que acabi celebrant-se amb totes les garanties. El que farem al setembre o l’octubre potser serà el referèndum de Schrödinger: serà simultàniament vàlid i invàlid, depèn de qui ho miri i a on el deixi el resultat. Això ho tenen clar fins i tot els menys partidaris de votar que sí.
