Tenim una nova enquesta sobre la independència de Catalunya i les preferències dels catalans. I tenim també, òbviament, tantes lectures dels resultats com lectors… Es tracta de l’enèsima enquesta que s’ha fet fins ara, abans de les futures enèsimes enquestes que es faran en el futur, per anar passant l’estona.
En aquest cas, és la de l’ICPS de la UAB, que planteja intel·ligentment una gradació de preguntes o situacions possibles o desitjades, i obté un ventall de respostes de diferents intensitats, entre les quals cadascú pot agafar la que més li convingui. En resum, per una banda apareix que un 39,2% «desitgen» una Catalunya independent, mentre que un 22% i un 23% aposten per l’autonomia o el federalisme. Per una altra banda, si es posés a votació, un 47,9% votaria a favor i un 31,8% ho faria en contra. Si es pregunta per les «preferències personals», surten més o menys dues meitats, amb un 46% cadascuna. Finalment, quan es pregunta «vostè què creu que passarà», només un 14,9% creuen que Catalunya serà independent, mentre que un 44,4% imaginen que obtindrà més autogovern i un 23,9% preveuen que senzillament s’enterrarà el procés i tot continuarà igual.
És cert que podríem interpretar que, en cas que hi hagi un referèndum, segons quina sigui la participació, el «sí» podria arribar al 56%, però això ja comencen a ser càbales, jocs de números i de mans. El mateix podríem dir de la lectura interessada que en fa «La Vanguardia», insinuant que aquí s’obre una sortida possibilista i pragmàtica: un 44% dels catalans auguren que el procés acabarà amb més autogovern.
En qualsevol cas, tot plegat no és res més que un cúmul de suposicions, desitjos, auguris i impressions personals, que no responen a cap mena d’escenari amb un mínim de probabilitats raonables. Tot això és fum i soroll que embruten la vista i la ment.
Preguntar a la gent què votaria en un referèndum sobre la independència és com preguntar què votarien en un referèndum sobre l’existència o no de Déu. O sobre si cal establir relacions diplomàtiques amb els extraterrestres i encomanar-les a Borrell, que és la millor manera de garantir l’esclat de la I Guerra Galàctica de la història de la humanitat.
No ens enganyem ni deixem que ens facin perdre més el temps: no hi haurà referèndum. No ho permetran mai. O potser sí, però només amb una condició: ens deixaran votar la setmana dels tres dijous. Ni abans ni després.
Hi ha tres problemes, tres com a mínim, que fan absolutament impossible un referèndum a Catalunya.
El primer, que a Espanya això dels referèndums (com la democràcia) fa més por que una pedregada. Tots els referèndums legals que s’han fet han estat tramposos, un tràmit controlat per blanquejar decisions preses als més alts nivells i donar peixet a la ciutadania. I a sobre, no són vinculants. És a dir, si no agrada el que surt, va directament a la paperera.
El segon, que si s’accepta un referèndum d’independència, a veure com justifiquen que no es pot votar monarquia o república, cosa que els fa tant de pànic o més que veure un català davant d’una urna.
I el tercer? Que si es votés a Catalunya, amb totes les de la llei, sortiria un sí com una casa. Ho saben i ho temen. Si creguessin que el no és la resposta més probable, ja haurien posat les urnes i ens haurien fet callar almenys durant dues o tres generacions. Però ho saben ells i en el fons ho intuïm tots, fins i tot molts dels que ara no s’imaginen trencant amb Espanya: si algun dia es votés amb totes les de la llei, de forma definitiva i vinculant, la majoria (una rotunda i claríssima majoria) votaríem que sí.
Deixem-nos, doncs, d’enquestes, de miratges i de paranys per guanyar temps, a una banda i l’altra. La qüestió està claríssima des de l’octubre de l’any passat, amb un d’aquells escarments brutals que fan honor a la vella màxima: «la letra, con sangre entra». Què hem de fer, ara que és evident que mai no podrem votar? No hi ha cap més pregunta que aquesta.
