L’ànsia que hi ha Catalunya, justificada, per poder resoldre amb un referèndum democràtic una qüestió que no té cap altra solució possible pot distorsionar unes altres realitats. Hi ha un principi democràtic bàsic i que hauria de ser universal segons el qual un col·lectiu nacional ha de poder decidir en quin context vol viure. Un principi democràtic que Mariano Rajoy i una part majoritària de la societat espanyola, expressada a través dels partits que la representen, no entén. O potser l’entén, però que menysprea i rebutja. Rajoy va pel món apel·lant a la “sobirania dels Estats nacionals” com un bé immutable, sagrat. És difícil, doncs, des de la sacralització de la realitat imposada als altres, que entengui res. El president del govern espanyol està contra el referèndum de Crimea, senzillament, perquè aquest país forma part d’un Estat “nacional” –Ucraïna– que ell creu homologable amb Espanya. I per por a la comparació i al contagi. Per això Espanya encara no ha reconegut Kosovo, contra l’opció de la majoria de la Unió Europea. Perquè Espanya no veu més enllà del propi nas. I què en fa, Espanya, del Sàhara Occidental o del Tibet? Estacar-la fins al mànec, perquè Espanya no només no entén de principis democràtics, és que és incapaç d’analitzar realitats complexes.
Assegurat aquest principi democràtic bàsic que Espanya no entén, totes les realitats són diferents i cadascuna demana una anàlisi separada. Té dret Crimea a la independència o a la unió amb Rússia? Sí, senyor. Crimea és un territori –un país– configurat per la història i amb un Parlament propi que expressa políticament aquesta diferència. Crimea és també un magma nacional i social confús que demana extremar encara més la prudència. Però Crimea, ara, és també un territori políticament anòmal. Està ocupat per l’exèrcit rus i aquesta presència no garanteix l’exercici de les llibertats bàsiques. Cal celebrar un referèndum a Crimea? I tant. Si així ho demana la majoria dels seus habitants a través dels partits que els representen. El pot fer, aquest referèndum, el 16 de març? No. Perquè qualsevol decisió democràtica s’ha de poder prendre dins unes mínimes condicions que garanteixin que totes les opcions s’expressin en llibertat. Perquè aquest referèndum sigui vàlid, les tropes russes haurien de tornar al seu país o, almenys, a les seves bases, hi hauria d’haver normalitat política i institucional i caldria deixar passar un temps prudent perquè les tres opcions que haurien de ser possibles –manteniment a Ucraïna, unió amb Rússia o independència– poguessin expressar els seus arguments. És curiós, per exemple, que molts habitants russos o russòfons mostrin un gran neguit davant l’eventualitat que una unió amb Rússia comporti el retorn del servei militar obligatori –a Ucraïna és professional– o un descens dels subsidis i les pensions.
Totes les condicions s’han de poder expressar i discutir amb tranquil·litat social i política. I ara això no passa a Crimea. En un món civilitzat –al qual hem d’aspirar sempre–, la península hauria d’entrar en una situació de protectorat internacional, les tropes ucraïneses i russes se n’haurien de retirar i, amb supervisió internacional, els seus habitants haurien de votar en un termini de temps raonable per l’opció nacional que els convenci més.
En aquest mètode, per cert, Crimea i Catalunya sí que haurien de coincidir.
