El rastre blau de les formigues

"Aquesta vida en contacte amb els orígens es converteix d'alguna manera o altra en una pulsió poètica"

Sovint es diu que, de poesia, se n'escriu més que no se'n ven o se'n llegeix. Això em porta a pensar -i Pons també n'és culpable, m'ha verbalitzat el pensament- que de vegades ens preocupem més pel vessant capitalista que no pel de l'Art, que ens: "Cultura clínex, fast food, comerç, negoci… La indústria editorial és sobretot açò: una indústria" (pàg. 16).

I és que Ponç Pons (Menorca, 1956) publica a la col·lecció de poesia de l'editorial barcelonina Quadrens Crema El rastre blau de les formigues, i ho fa amb una obra que, certament, té un vessant líric. Tanmateix, aquesta obra, formalment, és un recull d'aforismes plens de reflexió, de vida, d'humanitat; de literatura al cap i a la fi -potser, més aviat, hauríem de dir Literatura. Una cabana, no escriure amb tinta negra, viure a ritme solar. Terra, animals, plantes i arbres… Apropar-se, segurament, a l'essència humana.

Una obra realment genial: es pot llegir com qualsevol altra obra, però amb el gran avantatge que es pot consumir a glops, dilatar-la en el temps, i fer-ho mastegant les pàgines que, des de Menorca, Pons ens brinda. Llegir-la amb certa aleatorietat també és possible, i trobo, personalment, que no perd.

D'aquestes petites peces se'n desprèn una "vida equilibrada", més enllà de la descàrrega semàntica que pugui haver patit aquesta expressió. Pons valora la vida més natural possible: viu a Menorca, la seva terra, que estima, palpa i sobretot viu. I aquesta vida en contacte amb els orígens es converteix d'alguna manera o altra en una pulsió poètica, una catarsi de sentiments que es materialitza en lletra escrita.

Potser, això, és apropar-se realment al que és l'Art. No ho sé, però m'ho crec escèpticament. Llegiu-la, si ho voleu, que sempre és millor que deixar-se portar per les anotacions de qualsevol passavolant que, com jo, parteix de la subjectivitat.

 
 

Comentaris