Ens havien explicat una història que vam decidir creure’ns per por i vergonya. Ens havien dit que Turquia no podia formar part de la Unió Europea perquè no respectava els estàndards internacionals en relació a la democràcia i els drets humans. Tot això, abans d’aquesta època fosca governada per Erdogan, un polític que ha decidit dissimular el fanatisme religiós de teocràcies com la de l’Iran per transformar-lo en un moviment polític que viu i s’aprofita de les primaveres àrabs de fa anys. De tot això, la Unió Europea ens va explicar que Turquia no era com nosaltres. Ens van dir que jutjaven a polítics, que les seves idees que no respectaven informes internacionals sobre Drets Humans, que perseguien moviments independentistes com el dels kurds o que maltractaven els milers de migrants que es refugiaven al seu país creuant la frontera del sud. Tots aquests obstacles semblaven insalvables per poder acceptar Turquia com un país més de la Unió.
Poc a poc, aquest oasi de democràcia que és Europa va integrar països amb currículums dubtosos pel que fa a democràcia. Per posar un exemple, Hongria. Un estat clarament antisolidari que castiga de manera oberta als immigrants. Fins i tot abans de tots els moviments migratoris actuals, països com Romania o Hongria ja eren coneguts per la seva violència inhumana contra els gitanos. De fet, els blancs europeus mai no hem tingut cap mínima tendència a la solidaritat amb els gitanos. I els refugiats sirians que veuen la salvació en el nostre continent desconeixen les terribles persecucions contra els gitanos que s’han viscut a l’est d’Europa durant els darrers anys.
Sigui com sigui, resulta que Turquia no era apte però sí que ho eren Hongria i Romania. Però acostem-nos una mica més cap al sud d’Europa. Molts dels pecats que justificadament s’atribuïen a Turquia poden atribuir-se amb més o menys similitud el que està passant a l’Estat espanyol. D’un temps ençà, ha calgut només que una colla de bons polítics catalans posés contra les cordes al règim del 78 per fer saltar les postures d’aquest estat. Avui en dia, Espanya jutja polítics per les seves idees. Avui en dia, Espanya vulnera i fins i tot ridiculitza informes d’altres institucions internacionals en relació a la vulneració dels Drets Humans. I avui en dia, Espanya persegueix l’independentisme de manera violenta. Perquè no em direu que no és violència exhibir un judici contra un moviment polític per aconseguir que la ciutadania percebi la clara amenaça que si entres en política des del costat independentista pots patir les mateixes conseqüències que els Jordis, per exemple.
Encara que no ho sembli, aquest no és un article contra la democràcia espanyola o contra el sistema judicial del nostre estat. No és un article per posar en dubte la democràcia d’un país que està perseguit judicialment a gent que ha muntat un referèndum. El dubte és innecessari. És obvi que hi ha un problema evident de democràcia a Espanya. El que em fascina és que siguem capaços de comportar-nos de manera antidemocràtica i fins i tot fer que un Tribunal de Justícia actuï sota les directrius manifestades en públic per un rei i que la Unió Europea no només no ens que castiga o ens amenaça sinó que ens aplaudeix. Que permeti que polítics escollits per europeus com Puigdemont o Comín quedin exclosos del Parlament de la Unió perquè l’estat més antidemocràtic d’Europa així ho exigeix.
No estic esparverat per veure el que està passant a Espanya ni entristit perquè govern, jutges i periodistes ho accepten i ho viuen com una cosa normal. Estic decebut perquè Europa s’ha tret la careta. Perquè si fóssim un país musulmà, segurament ja ens haguessin fotut fora per la meitat del que ha passat el darrer any Espanya. Perquè els polítics europeus, molt més indignes que els jutges, han decidit que aquest és un continent de blancs i de cristians i perquè si ets hongarès pots fer campanyes per fer fora gent estrangera i fins i tot pots detenir-los, empresonar-los sense ordre judicial i repatriar-los il·legalment, que no et farà fora ningú. Seguiràs sent europeu amb tots els drets perquè, per als polítics de la Unió, un europeu és un europeu i un turc no ho és. Només a vegades passen petites coses que posen de manifest grans veritats. El procés català i tot el que està succeint des de l’1 d’octubre ha servit per evidenciar problemes gravíssims. Mai no hagués dit que el referèndum també ens mostraria el nivell de racisme i xenofòbia que hi ha a la Unió Europea. Per acabar de rematar-ho, només cal veure l’actitud dels caps d’Estat sobre el drama dels refugiats.
