El "Diguem no" de Los 3 Sudamericanos

"El debat del Congrés ha servit per cohesionar molt més el front liderat pel president Artur Mas que aposta per arribar fins a les darreres conseqüències en la petició de la ciutadania de fer sentir la seva veu a les urnes"

A grans trets, la sessió del Congrés dels Diputats que va debatre la petició del Parlament perquè es traspassi a Catalunya la competència per poder fer un referèndum sobre el futur del país va començar i acabar com estava previst. Es pot resumir la sessió amb un sintètic, contundent i inequívoc "no", cantat pel trio format per Mariano Rajoy, Alfredo Pérez Rubalcaba i Rosa Díez que per unes hores van donar vida a Los Tres Sudamericanos, aquell grup que fa més de quaranta anys es van fer famosos per la cançó "Me lo dijo Pérez". "No" a tot el que porti el segell de consulta sobiranista; "no" a utilitzar la Constitució, per tant la llei, perquè el referèndum sigui legal; "no" a deixar votar els catalans aquesta qüestió, perquè a Espanya han decidit que hi ha coses que no es voten; "no" a portar la democràcia fins a les últimes conseqüències: les urnes; "no" a acceptar que Catalunya és una nació, com entén l'esperit amb el que es va elaborar la Carta Magna, ara torna la cantarella de la regió; "no" a reconèixer als catalans el dret a dir-hi la seva... No, no no!

Ningú esperava cap gran proposta imaginativa del president del govern central, Mariano Rajoy, ni del cap de l'oposició, el socialista Alfredo Pérez Rubalcaba, ni de la basca convertida en Joana d'Arc d'Espanya, Rosa Díez. Rajoy va adoptar un posat impertèrrit; Rubalcaba no es va moure d'una proposta federal que ningú sap que vol dir, el que sí que va entendre i veure tothom és que tot el grup parlamentari socialista va votar igual: "no" a la proposta del Parlament. El que no sabem és si la disciplina de vot va impedir als diputats catalans del PSC dir-hi la seva. I Rosa Díez va adoptar el paper del que pretén humiliar i menystenir l'adversari. Com si es tractés d'una actuació de "Tu cara me suena", de Manel Fuentes, Los Tres Sudamericanos van cantar un "Diguem no" adaptat al seu estil, que està a les antípodes del que cantava en Raimon.

Dos dies després que la Generalitat recordés el centenari de la massa desconeguda Mancomunitat de Catalunya, la primera institució amb vocació i dimensió nacional de l'etapa moderna, dos dies després que es tornessin a posar en valor les figures d'Enric Prat de la Riba i de Josep Puig i Cadafalch una soprano (Marta Rovira, d'ERC) i dos tenors (Jordi Turull, de CiU, i Joan Herrera, d'ICV-EUiA) van fer el concert de la seva vida al Congrés dels Diputats. No van desafinar, van estar amb el to just i, sobretot, van demostrar tenir classe i nivell per debatre de tu a tu un tema d'estat com és la petició de Catalunya de voler exercit el Dret a Decidir. Van estar fins i el que és més transcendent, van mostrar al món que la causa catalana és tant sòlida que una sola veu abraça un arc ideològic ampli que va de la democràcia cristiana fins al radicalisme ecologista; des dels postulats més clàssicament autonomistes fins a l'independentisme extrem.

El debat del Congrés dels Diputats ha servit per dues coses. La primera, per cohesionar molt més el front liderat pel president Artur Mas que aposta per arribar fins a les darreres conseqüències en la petició de la ciutadania de Catalunya de fer sentir la seva veu a les urnes i votar el 9 de novembre sobre el futur del país. I la segona, perquè alguns sectors d'Espanya –que han assimilat la solidesa de la proposta catalana—articulin discursos de terceres vies que es poden encaixar dins la Constitució, un discurs que arriba tard, molt tard, massa tard.

Ningú sap quina serà la darrera cançó d'aquesta banda sonora que va començar amb el "Boig per tu" de Shakira i que ens ha deixat aquesta versió espanyola del "Diguem no" de Raimon. Si que sabem que fa 37 anys un senyor que es deia Adolfo Suárez, que venia del franquisme, va tenir el valor rupturista de legalitzar el Partit Comunista d'Espanya (9 d'abril del 1977); i que França disposa d'una primer ministre, Manuel Valls (Barcelona, 1962), que a la primera entrevista després d'assumir el càrrec el periodista li pregunta amb naturalitat: "Vostè que té el cor català...". El rerefons de cap de les dues coses sembla que tinguin cabuda a l'Espanya de Los Tres Sudamericanos.

 
 

Comentaris