De com l’alegria dura poc a casa del pobre. Oi que coneixen la frase? Doncs bé, el cas és que per poder aplicar-la cal un que sigui pobre o se’n consideri. I per a aquests casos, qui es presenta sempre de voluntari i aixeca el braç com els nens que saben la pregunta a classe? El sobiranisme, sí, i molt especialment la seva expressió política, que és rica en vots però molt pobra en autoconfiança i amor propi. I així, després d’assolir l’enèsim acord “impossible” de camí a la culminació del procés sobiranista, ja poc després, fa un parell de setmanes mateix, n’hi havia que des dels partits abocaven sal a les ferides en comptes de llepar-les. I d’aquí allò que un amic meu mallorquí descrivia com “es baixón”. El decaïment de l’ànim, un cop més.
Ara a Convergència hi ha molt mala sensació, i d’aquí per exemple les declaracions del conseller Homs relacionant el possible fracàs de les eleccions plebiscitàries del 27S amb el fet que Esquerra hagi forçat la compareixença del president Mas (ara, quan abans la va frenar fins a quatre vegades) en la comissió parlamentària sobre el cas Pujol. CiU realment no temia que el president hi comparegués, però allò que els cou és que ho veuen (no sense cap motiu) com una clara mostra de la deslleialtat i del recel que identifiquen en els republicans. I el cas és que així no aniran enlloc, els uns, els altres, i amb ells les esperances que molta gent ha dipositat en el procés. Són a temps d’impedir-ho o d’esberlar-ho tot definitivament. Són a poc temps, per a ser més exactes.
Perquè, a veure si ens entenem: el 27S no hi ha previstes unes eleccions plebiscitàries. I no només perquè els ciutadans hi anirem convocats sense que els partits hagin confegit cap esquema de candidatures diferent del de sempre i això no farà ni clara i ni nítida la lectura del resultat aquí i a la Xina popular. Les eleccions del 27S ara per ara no són plebiscitàries perquè els principals actors polítics que han de convertir-les per la via dels fets en això (malgrat que formalment la figura no existeixi) no mostren estar pel cas. Ans al contrari. I en l’estat de confrontació en què es troben, els uns desconfiant, els altres de “baixón”, és evident que no poden contagiar l’ànim de saltar la paret a una ciutadania (especialment la sobiranista i la indecisa que cal decantar) a qui ara per ara bàsicament impregnen del seu trist estat d’ànims. Veurem quant més dura aquesta broma, però no hauria de ser gaire més per allò de no temptar la sort. Perquè és cert i es diu molt que tot el que puja baixa. Però no tot el que baixa acaba pujant de nou. Oi que m’entenen?
