Li he de confessar al lector que fa anys que estudio el quillo. M’he anat fent quillòleg sense adonar-me’n. Vés, un dia esquives una escopinada seva; l’altre t’aparquen el cotxe, en doble fila, al costat del teu, i a sobre et volen trencar la cara… Buf! Són molts anys plens d’afany! Són molts quillos que hem cridat i s’ha demostrat, s’ha demostrat que mai ningú no els podrà tòrcer. Podrem?
Els puc anunciar que estic preparant un curs de managament del quillo. L’administració de la criatura, la gimnàstica de la llengua, la comptabilitat neuronal, la pujada i baixada de cremalleres de xandall; l’obertura i tancament del no-me-olvides, i, sobretot, les possibilitats de negoci pel dia de demà. Perquè no ho dubtin: el quillo és el futur. Gestionem-lo!
Els lectors d’aquest diari -que sempre són molt amables i algun dia els recompensaré amb una sardinada submarina al fons del Segre- comentaven, arran del meu article de la setmana passada, que també hi ha quillos que parlen català i que viuen més enllà del Llobregat. És clar, lector, és clar. Els conec. L’article només explicava un cas concret. Conec el quillo. M’he infiltrat en els seus bars pel territori, m’he vestit com ells, m’he tunejat el cotxe, el bolígraf i fins i tot el meu gat ha dut alerons i les orelles cromades; parlo a la perfecció l’idioma ecccssss… I després vaig passar per una clínica de desquillització. Tot per la ciència i per sentir-me ratolí d’ulls blaus de laboratori.
Com que conec la fórmula i la reacció Plutònica (bub-bub) és previsible l’abast de l’explosió. El quillo és una de les qüestions més preocupants i vitals de la Catalunya d’ara. Perquè avui el quillo ja no és un individu marginal. El quillo és la nova classe mitjana de Catalunya. Si en els dies de Francesc Macià el somni català era la caseta i l’hortet (ei, s’hi han fixat? Els ianquis ens van plagiar amb les adossades i el bocí de gespa! El somni americà va copiar el somni català. Macià, demana drets d’autor a Franklin D. Roosevelt, l’altre xaman del somnis col•lectius dels anys trenta) avui el somni català és tenir un cotxe esportiu, xandall, ullereres de sol i un telèfon d’horteria mòbil. Hi ha una gran diferència entre voler somiar continuïtat o coses efímeres.
Més que res perquè abans, a Catalunya, volíem ser; ara volem ser no res. Per això el quillo no vol ser català, ni ho voldrà ser mai. A més, tot li juga a favor. El quillo no és, bé, és quillo exclusivament. Com diuen a la discoteca Descartes: Quillo, ergo sum. Per exemple. Tu pots ser un hispà als Estats Units i parlar tot el dia espanyol, comprar a botigues hispanes, consumir mitjans hispans… el que vulguis. Però hi ha un moment, un espai, que has de ser nord-americà per nassos. Quan passes al país de la legalitat, de l’administració, de la política, de les coses sèries… Has de ser, i sentir-te, nord-americà, no pots no ser-ho.
En canvi, a Catalunya pots ser, i sentir-te, no català tot el dia, tota la vida. No hi ha mai cap moment, des de que neixes, fins que vas al clot, on hagis de ser català (o parlar català). Tot està fet perquè no siguis català, perquè tinguis totes les facilitats per ser quillo. Perquè no siguis, perquè no siguis lliure. El quillo no sap el que és la llibertat, ni la vol. Això sí, repetirà, com un tub d’escapament, que és demòcrata. Però és la llibertat la que garanteix la democràcia. I la llibertat implica voler existir.
Diuen que el quillo és la Catalunya real. Ah sí? Per tant l’altra Catalunya és irreal, no existeix. Curiosament la que diuen que és la Catalunya irreal és la teva, la nostra: la dels pares, germans, avis, amics… Això és el que volen: eliminar-nos, Ctrl alt supr: És el genocidi 2.0. La quillització vol que passem al costat fosc: a la no existència. Dark Quillo i la seva Estrella del Rot. El quillo t’escopina a la cara i et diu que no existeixes, que ha arribat ell i t’ofegarà al seu toll clorhídric. És aquesta la qüestió: existència contra no existència. Voler viure, o no voler viure.
El quillo viu d’un país i una terra que mai ha volgut construir i que mai voldrà construir. El quillo no vol treballar, vol viure de tu: amb subvencions, trampes, ganduleries, martingales estranyes, o ensinistrant musaranyes. El que sigui, però vol xuclar la teva existència per viure la seva no existència. És Dràcula.
Ara bé. Pren nota quillo. Si algun dia. Si algun dia Catalunya deixa de ser Catalunya. Si algun dia passa això, tu quillo, seràs el primer a plorar com un nen. Tu serà el primer a desplomar-te com una gallina menopàusica. Perquè et quedaràs sense el pinso que tant t’engreixa i que cada dia trobes a la menjadora. Pensa que cauràs de classe social de cop i et rostiràs com un plebeu pollastre a l’ast de cap de setmana. T’ho diuen els que ja fa segles que ens rostim.
