L’elecció del nom del nou partit d’Ada Colau i Xavier Domènech està lluny de ser una improvisació. La referència als comuns evidencia l’ànim de consagrar-se hereu de la contestació assembleària indignada que sol englobar-se sota el terme 15M. Són els comuns, la gent del carrer. En algun lloc la idea està institucionalitzada d’abans. Per exemple, el defensor del poble canari es diu “diputat del comú”.
És també un intent d’apuntar-se al carro del populisme defugint el terme de dubtosa fama. El comú és el de tots (i el de ningú, segons el vell refrany), sense partidismes. És un moviment. Per això, els Comuns fugen del terme partit i prefereixen dir-se “subjecte polític”. Però es donaran d’alta en el registre de partits.
L’element definitori confés de principi és el municipalisme. Una cosa similar al que succeeix a Madrid, on l’alcaldessa recordant el caràcter municipal del seu moviment, ja està buscant un successor o successora en la tasca. Colau, en canvi, apunta a una segona candidatura seva a l’alcaldia. Però el “subjecte polític” que ha generat té una clara vocació i propòsit extramunicipals. Els Comuns es plantegen com a partit (en realitat, una confederació o confluència o amalgama de diversos) en un àmbit autonòmic, amb un discurs adequat, però que també es projecta confusament a escala estatal.
Els Comuns representen una opció d’esquerra catalana amb vocació de política espanyola, però sense deixar de fer propostes pròpies tant en aquella com en la catalana, de vegades amb alegre desconsideració de les estructures juridicopolítiques dominants, com l’opció de la República catalana dins de l’Estat (monàrquic) espanyol o la de la sobirania compartida. El missatge sembla ser: no som maximalistes ni demanem impossibles però no renunciem a res; volem sobirania per actuar pel nostre compte i també tenir veu en la política espanyola.
La nova formació és un cas més d’una tendència general per la qual, les grans ciutats tenen una cultura i un comportament polítics diferents als del conjunt del país. Els Comuns vénen a inserir-se en el complex sistema polític català com a veu barcelonina d’una esquerra catalana que, sense ser independentista, tampoc faria fàstics a la independència. Recordi: no es renuncia a res. Aquest pragmatisme que ho fa configurar-se com una mena de partit “gorrer” el singularitza enfront dels altres. Del PDeCat el separa la ideologia. D’ERC i la CUP, amb qui coincideix, en principi, en la qüestió republicana i el municipalisme, l’independentisme.
Aquí hi ha el debat: independentisme com a qüestió de principi o com a rendiment marginal. És a dir: la independència com a objectiu o la independència com a resultat final, després d’haver passat per unes etapes intermèdies tan inversemblants com les aventures d’Ulisses.
Els Comuns dirigeixen la seva crítica catalana al bloc independentista a qui acusen de fer servir l’esquer de la independència per fer política electoral de partits. És a dir, una acusació d’hipocresia. La qüestió és saber quin percentatge d’electors se sentiria atret per aquesta crítica i la proposta substitutòria d’unes imprecises o incomprensibles relacions amb l’Estat espanyol.
En tot cas, d’aquest dubte es surt en breus mesos, quan correspongui culminar el full de ruta amb la celebració del referèndum anunciat. En aquest moment serà necessari adoptar una actitud i en condicions imprevisibles perquè no sabem com complirà el seu compromís JxS ni com reaccionarà l’Estat. Només sabem que caldrà estar a favor o en contra del referèndum. O sostenir alguna cosa així com que s’està a favor del referèndum, però no d’aquest referèndum.
El referèndum, que respon al desig de tres quartes parts de la població de Catalunya, és un acte de sobirania. Els Comuns poden sumar-se suggerint a l’Estat espanyol que la comparteixi.
