Jo pago religiosament els meus impostos i em delectaria no haver-los de pagar, però a mi que Jordi Pujol no regularitzés uns diners que li tocava regularitzar, francament, m’és igual. Espereu. M’és igual i no m’és igual. M’es igual pels diners en si. No m’assalta cap ànsia de dir-li avariciós ni lladre, de fotre-li amb el bolso cridant que “jo sí que pago els meus impostos, eh, caradura!”. Primer, perquè sempre m’ha semblat una estafa que s’hagin de pagar impostos per les herències, i si jo algun dia en pogués cobrar alguna pagaria el que toqués per por a les conseqüències de no fer-ho, no per sentit del deure ni perquè m’hi sentís moralment obligada.
I segon, perquè hi ha molta corrupció individual pel món, molta ganduleria, molta gent que fa malament la seva feina, molta subvenció mal aprofitada, molt “arregla’m l’atur” i després me’n vaig de viatge, hi ha moltes baixes per una mica de mal d’esquena, molts medicaments podrits als calaixos i en definitiva hi ha molt abús del sistema per ara anar a dir-li lladre a algú que s’ha passat la vida pencant.
El que a mi em molesta de Jordi Pujol és el seu despotisme i la seva irresponsabilitat. Era president de la Generalitat! El que m’indigna és que, sent el President, estigués disposat a assumir un risc d’aquesta mena, que estigués disposat a fotre’ns en aquest merder. Perquè si jo, Àstrid Bierge, no pagués els meus impostos, el càstig cauria només damunt meu. En canvi si ho fa un símbol, paga tothom que el considera un símbol. Això sí que me em toca, literalment, la moral, això sí que jo, per principis bàsics, no ho faria mai. Quin despotisme! Quina manera d’ignorar el país! Quina manera de fer-nos fer el ridícul! Pobres els meus avis, que sempre l’han defensat! Pobre Artur Mas! Pobra Catalunya! No hi ha dret!
